Apolgia de l'ateisme bel·licós III (i final)

Fa estona que ha acabat aquell programa de dos capítols que el fa sentir tan orgullós de ser d'aquella petita part del maleït país de la pell de brau, ja ha mirat la reposició d'aquella sèrie de quan era petit (bé, en realitat; només era més jove, ja que si es compara es sentia infinitament més gran aleshores; el pas dels anys li ha ensenyat que per cada passa que t'hi acostes, l'horitzó en fa dues enrere; lluitant contra això s'havia posat a escriure aquest seguit d'articles), el fet és que ja havia complert amb totes les rutines d'abans d'anar a dormir; fins i tot, havia escoltat un parell dels podcasts que duia enrederits d'aquell programa de ràdio que li serveix per anar fent el modernillo entre els seus amics enamorats d'aquella versió patètica del reagge.

Foto: Vicente Escudero

Malgrat tot, no tenia son; normalment amb això ja en tenia prou, però hi havien dies que ni la rutina més automàtica de les rutines era capaç de fer-li venir la son. Ahir era un dia d'aquests, un cop en va tenir prou de donar voltes pel món amb els ulls tancats va seguir el consell de l'Albert Pla per despertar-se, va obrir les parpelles i agafà la màquina d'escriure per acabar d'una vegada el que li va venir al cap en una discussió de sobretaula d'aquelles que, representa, que deu a la religió que està disposat a aniquilar.

S'havia guardat mitja cita per a la conclusió, era de Mario Vargas-Llosa i del mateix article que ja havia citat. Li hagués agradat explicar l'odi que sent per l'escriptor peruà que ha viscut a Barcelona, però que en un dels seus últims articles afirma que votarà a UPyD per frenar els nacionalismes perifèrics i dir-li, amb majúscules si fes falta, es de malnacido el ser desagradecido; però això ho haurà de deixar per un altre article que encara no té pensat o potser ho posarà al seu nou compte de twitter (@guirielcar) que s'ha fet per preguntar a l'aire coses que no sap.

Després d'un article tan ple de cites, volia escriure una conclusió original amb la que respondria els tòpics de l'agnòstic, en aquest cas Vargas-Llosa, que sense cap mena de vergonya intel·lectual (sí, al final havia decidit dir-li poca vergonya) afirma que "la idea d'una extinció definitiva seguirà sent intolerable pel ser humà comú"; si el blogaire no hagués sentit parlar tantes vegades bé d'ell tornaria a posar en dubte el criteri del jurat dels Nobel, perquè creia que un escriptor que és capaç de classificar els éssers humans entre els "comuns" i els no-comuns no pot rebre un premi per "les seves imatges mordaces de la resistència" com havien dit el dia del lliurement, al blogger l'home que no buscava la raó per sobre de la doctrina imposada no li sembla del tot una imatge de resistència. La frase afegia "corrent", però el blogaire no hi volia fer sang en el que creia una expressió desencertada, a la nota seguia l'argument, tot i això va decidir deixar-ho allà perquè era donar més voltes al tema.

Foto: Vicente Escudero

Aprofitant l'avinentesa continuaria la conclusió explicant la diferència entre la creença i la fe, que, malgrat ser només un joc de paraules, li semblava importantíssim per entendre que creure en Déu, Al·là, Iavhè o com li volguessin dir només podia ser cosa de necis; en aquell moment li va creuar pel cap Tony Judt, des del seu llit de mort, parlant de la importància de les paraules pel pensament de la gent, però s'havia promès no citar ningú que no fos Vargas-Llosa i va haver de treure's del cap l'historiador anglès. Tornant al joc de paraules, volia explicar que era important creure; que la falta de fe no havia de portar a la falta de creences (aquesta havia estat una crisis que ell ja havia passat), la religió havia volgut convertir aquestes dues paraules en sinònims perquè tenir fe prengués el sentit positiu de creure. El blogaire volia destapar la diferència entre aquests dos sinònims i deixar clar que es podia creure des d'un punt de vista racional, però mai es podrà tenir fe sense apagar alguna part de la raó. Per aquesta raó li molestava la cita amb la que havia començat l'escrit i la conclusió, perquè li semblava mesquí negar a una part tan gran de la població mundial la capacitat de convertir-se en un ciutadà lliure i racional.

Estava a punt d'acabar el seu projecte més ambiciós des que es va posar a fer veure que escrivia i no es sentia especialment alleugerit. Ja veia a venir com acabaria l'escrit i malgrat tot no acabava de desprendre's del text com havia aconseguit amb la primera part. De totes maneres creia que podia estar satisfet, el text era ric en arguments; potser recarregat de cites, cosa que el feia pensar en: quan s'atreviria a escriure en el seu nom? però, sobretot, estava orgullós d'explicar el que s'havia proposat. Tot i així, no podia deixar de lamentar-se de no tenir més lectors per d'aquesta manera aconseguir un feedback més ric i immediat, igualment seguia encuriosit per aquell anònim que li havia donat la raó en un comentari (estava convençut que era un conegut, però no s'havia atrevit a investigar entre els seus pocs lectors).

 

Foto: Vicente Escudero

En aquest moment, mentre escrivia la introducció a la conclusió final citant de nou al Nobel peruà i posant en dubte la possibilitat que la religió no entrés al poder, sobretot en un país com Espanya o en un continent manat per cristianodemòcrates, mentre li preguntava a Vargas-Llosa si seria necessari, doncs, prohibir partits com els de Duran i Lleida o Angela Merkel. Mentre responia al reputat columnista que afirmava que la religió era un element"sa per la democràcia del país". Mentre anava desgranant una a una les raons per les que havia erigit el seu propi Zaratustra i explicava perquè el tenia postrat a la guillotina esperant la seva hora. Just abans de donar la senyal al botxí, el blogaire es va adonar que si acabava el text trobaria a faltar el debat intel·lectual al qual s'havia obligat la última setmana i va ser des de l'enyorança que va veure que havia de mantenir aquesta controvèrsia viva dins seu. Va ser aleshores quan va decidir deixar el text inacabat amb la intenció que tothom pensés la seva pròpia conclusió, a la vegada que donava el missatge que, malgrat tenir unes conviccions tan fortes com les seves, no s'han de donar per tancats del tot els dubtes.

Així va ser com el blogger se'n va anar a dormir tranquil aquell dimarts que li costava dormir, després de deixar inacabat l'escrit al qual havia dedicat les hores més curtes de la seva vida i tot esperant no tardar gaire a tenir una nova idea per escriure per d'aquesta manera: pensant, demostrar-se que existeix.

Apolgia de l'ateisme bel·licós II

L'endemà el blogaire va haver d'endreçar l'habitació una mica, ara que s'havia tret l'espina podia agafar-s'ho amb més calma; al cap de dos dies va haver de posar una rentadora i acabar la neteja de l'habitació. Al tercer dia, per fi, s'hi va poder posar i acabar el que havia començat. Com que havia tardat uns dies a reprendre la feina li va venir al cap una nova cita, la d'aquell frare castellà del segle XVI que després de 5 anys a la presó va reiniciar el seu periple de docència a la Universitat de Salamanca amb una frase que el blogger havia après d'aquella professora de castellà tan inútil que donava les classes en català, però que li va servir per impressionar al brillant professor d'història l'any següent al seu nou institut. Així que deixant-se portar per la nostàlgia decideix començar la segona part de la seva apologia amb "Decíamos ayer", dubta uns segons si traduir-la o no i al final decideix que no. Curiosament no es planteja ni per un instant que està carregant el text de cites i que si segueix per aquest camí l'haurà de tornar a llençar a la paperera.

Foto: Vicente Escudero

Així que com dèiem ahir, el blogaire es va posar a repassar les cites que tenia apuntades. N'hi faltaven dues. La primera era llarguíssima, Nietszche anava enumerant i qualificant d'imaginari cada element de la religió. Acte seguit comparava aquest món de ficció amb el món dels somnis,  de la confrontació en surt victoriós i per golejada l'univers oníric, ja que, segons el filòsof prussià, aquest últim, com a mínim, reflexa la realitat. Mentre el món il·lusori del cristianisme "falseja, desvalora i nega la realitat". Aleshores el text versa sobre les raons que porten a la invenció de Déu, culpa a la por a tot allò que és natural i, per tant, imprevisible, és a dir, que la humanitat es va inventar Déu com antítesis a la natura i d'aquesta manera tenir-la controlada conclou el blogaire.

*No he sapigut triar quina versió era millor

En aquest punt, ja s'hauria d'haver adonat que havia perdut el nord i que s'havia deixat absorbir per la fascinant filosofia de Nietszche, que ja no estava seguint el propòsit del seu escrit, però hi estava enganxat i no podia parar d'escriure. Així que continuava "Però amb això queda aclarit tot", només aquell qui pateix la realitat és capaç de modificar-la. En aquest punt, malgrat la brillant maniobra dialèctica amb la que Nietszche relaciona la religió i la infelicitat, el blogger no podia explicar-ho així perquè d'aquesta manera donava coartada a aquells qui consideren la fe com a únic camí cap a la felicitat dins d'un món devastat per la humanitat. Estava d'acord amb l'afirmació del filòsof perquè havia vist amb els seus propis ulls com allò passava, però havia d'explicar a aquells que es sentien infeliços que la seva solució es trobava a la raó i no calia fugir a "teleologies imaginàries (el regne de Déu, el judici final, la vida eterna)" ni encomanar-se a "éssers imaginaris (Déu, esperit, ànimes)". Repassant les notes el blogaire veu que Nietszche anomena a la gent que actua així "realitats fracassades" i li sembla excessiu, fins i tot, obscè; ell no es veu capaç de dir-li "fracassada" a la seva àvia, però ho entén com una més de la gran quantitat d'irreverències que el filòsof regala a aquells contra els qui va dirigit el seu pensament i decideix prescindir d'aquesta part i actualitzar el text per així evitar antipaties que podrien desembocar en malentesos. Saltant-se aquesta part, el blogger continua explicant perquè no creure dient: "la preponderància de sentiments de desplaer" és el que ens porta a "aquella moral i religió fictícies". Aquesta frase sola no diu res, pensa, però està convençut que s'entendrà fàcilment si hi afegeix que ningú recomanaria a cap altra persona que s'acostumés a tenir sentiments negatius si és que no desitja la infelicitat de l'aconsellat.

Foto: Vicente Escudero

És en aquest punt que el blogaire se n'adona, va decidir agafar aquest estil per escurçar les cites de Nietszche i aquest paràgraf és més llarg que la nota que havia pres en aquella població del sud d'Espanya amb nom àrab i de difícil gentilici, allà on els seus amics no entenien perquè llegia coses tan avorrides; allà on, fins i tot, hi havia algun amic que no entenia com podia llegir en ple segle XXI. Va ser aleshores, quan el blogger s'adonà que feia línies que pensava en cercles. Així mentre un grup francès, que utilitza sons del folklore balcànic i canta en anglès, li pregunta on era quan Napoleó va morir; decideix que més li val anar a sopar i li queda el dubte de si la conclusió serà encara prou interessant per no complir amb el tòpic de terceres parts mai van ser bones, ja que se'n va convençut que amb aquesta segona part ha baixat la qualitat de l'escrit; però no es sent amb prou forces per tornar a començar, així que s'aferra a l'esperança que serà capaç de tornar-ho a aixecar un altre dia.

 

*La cançó no diu res de Napoleó, l'escrit parla d'un

poema que hi ha al llibret del disc al qual pertany aquesta cançó

Apolgia de l'ateisme bel·licós

El blogaire està indecís, fa temps que té l'habitació feta un fastig; però també fa temps que va tenir una discussió amb la seva tieta sobre "El convidat" i en vol escriure. En acabar la discussió amb la seva tieta es va recordar d'aquell article del Vargas-Llosa defensant les Jornades Mundial de les Joventuts en el qual ell es declarava no-creient, però considerava la religió necessària perquè "la cultura només serà útil per a petites minories a l'hora de substituir Déu" negant-li d'aquesta manera la possibilitat de ser racional a la majoria de la humanitat. Ja n'estava fart dels agnòstics i els ateus condescendents; ja feia temps que considerava als creients deficients mentals (no com a insult, sinó entenent com a deficiència la incapacitat mental d'acceptar els buits del coneixement humà), però després d'aquesta conversa ha vist que el problema no són els creients, que arriben a ser fins a cert punt honrosos per anar per la vida amb els ulls tancats, sinó els agnòstics; gent massa racional per acceptar l'existència d'un ésser superior i massa porucs o dèbils d'esperit per poder negar-la. Tampoc se salvaven del seu judici inquisitorial els ateus que no es mostren bel·ligerants contra la idea d'un déu.

Déu amenaçador? Foto: Vicente Escudero

 Arran d'aquesta nova descoberta el blogaire estava disposat a escriure un dels seus articles incendiaris que només llegeixen la tieta abans esmentada, el seu amic d'erasmus (ara que li sobra temps) i quatre despistats més que l'il·luminat no encerta a saber com és que encara volen saber què pensa. Malgrat tot, el blogger se sent útil escrivint i està començant a oblidar la premissa amb la qual va començar les seves aventures: "sobretot que sigui curt, que la gent no està disposada a perdre el temps amb tu". Amb aquesta entrada ja ho ha intentat més de dues i tres vegades i en totes ha decidit tornar a començar, ara creu que ha trobat la fórmula, sap que no va començar a escriure el blog per explicar històries, però aquest cop hi ha de recórrer. No vol anar d'original perquè li ha copiat la idea a un escriptor de renom, tot i això, no se sent malament ja que creu que el fi justifica els mitjans, en aquest cas. Si per obrir els ulls a la gent s'ha de prendre les idees als altres, doncs es fa; a més, segur que en Monzó hi estaria d'acord per aquesta causa.

 El cas és que tenia unes notes preses des de feia temps, les va anotar a l'estiu en aquella població del sud amb nom àrab envoltat dels seus amics incapaços d'entendre com algú es podia llegir coses tan avorrides, de fet n'hi havia que no entenien com podia haver-hi gent que en ple segle XXI encara llegís. La problemàtica rau en el fet que no hi havia manera de fer entrar les cites de Nietszche en cap dels seus escrits, tots quedaven pedants, inconnexes o simplement avorrits, però el blogaire creia que hi havien de sortir; per ell el problema de l'ateisme llatí sempre havia estat l'excés de populisme i d'anticlericalisme emocional. No sap com dir-li al seu limitat cercle de lectors que està convençut que si tots els ateus haguessin llegit al filòsof prussià ja faria temps que Déu hauria mort. També voldria culpar a l'esquerra per la seva obtussitat, ja que no llegeix Nietschze per la simple raó que el partit Nazi el va utilitzar.

El primer punt en què s'encalla és en el moment de dir deficients mentals als creients i relacionar-ho amb la felicitat que va viure al llegir que Nietszche havia arribat a la mateixa conclusió. El filòsof anava més enllà i considerava el món un manicomi a causa de les idees cristianes, el blogger s'adona aleshores que, si es compara, ell és un ateu condescendent i no està disposat a ser-ho, així que fa seva la idea de considerar que en l'època moderna ja hi ha suficient coneixement per anomenar mentiders a bisbes i capellans, tots ells gent d'estudis i que només mentint-se a ells mateixos poden acabar enganyant a la resta de la societat. Tampoc pot perdonar que "el cristianisme menteixi sense cap voluntat santa", que totes les mentides tenen "finalitats dolentes: enverinament, calúmnia, negació de la vida, menyspreu al cos, degradació i auto-deshonra de l'home pel concepte del pecat". En l'època actual no es pot perdonar intel·lectualment a ningú que cregui encara en la idea d'un Déu que no ha fet mai res per demostrar-se i se l'ha d'acusar de mentider o neci.

"Tot el d'allà". Foto: Vicente Escudero

 Pel simple fet d'acabar el paràgraf parlant de la divinitat es veu obligat a continuar l'escrit per aquest punt i un altre cop una nova muntanya, és llavors quan es lamenta de la falta d'entrenament, és en aquest segon escull en el qual no pot perdonar als seus professors no ser més atrevits, a no tractar més el tema i no voler-hi aprofundir per por a no saber sortir guanyadors de tal debat intel·lectual. Aquí s'atura i memoritza "quan siguis professor, no vulguis guanyar sempre els debats de classe, accepta que tindràs alumnes més intel·ligents que tu", ho apunta a la llista que ell anomena "fes el contrari del que van fer amb tu". Un cop fet aquest incís, continua bregant amb la idea de Déu i recorda com Nietszche explica el déu cristià com el de la "negació de la vida", com el que nega "tot el d'aquí" i en col·loca al seu lloc "tot el d'allà".

 De fons sona aquell cantant-actor californià que sempre va amb barret i que podria ser el seu avi, la cançó va de fugides endavant i malgrat que al principi sembla que l'incita a deixar una vegada més la redacció del text, en l'últim moment la cançó fa un gir i l'encoratja a acabar-lo; però ha de marxar a treballar, ja l'acabarà l'endemà.