Hi havia dedicat els millors anys de la seva vida, la seva carrera havia girat al voltant del finançament del partit i al foment d’aquella via fèrria que havia d’unir la seva regió i l’altra amb aquella altra econòmicament viva i allunyar-les d’aquell centre que mantenien com un malalt sense funcions vitals que continua viu enganxat a una màquina.
El líder encertava amb les funcions que li havia encarregat. Era un especialista en treure diners de qualsevol lloc. Sempre deia “d’on no n’hi ha no en raja, però si agafes d’aquí i d’allà sempre n’hi ha”.
Un dia un jutge va descobrir que una de les empreses concessionàries que construïa el corredor cobrava pagaments més inflats del què era habitual. El 3% es podia permetre, però el 15% era un robatori en tota regla. Per suposat, el jutge estava inhabilitat. No obstant, el partit havia decidit apartar-lo de la primera plana política per evitar crear més rebombori.
D’això ja feia més de dos anys, però la depressió no el deixava viure; es va posar al volant del cotxe de gama alta que regala el partit a aquells que se’l mereixen, va sortir de la urbanització per a dinosaures polítics que el partit havia fet construir il·legalment dins d’un Parc Nacional, va entrar a l’autopista d’aquella empresa de la que ell formava part del consell assessor (més com a retorn de la concessió, que no una altra cosa perquè mai havia anat a les reunions). Tots els cotxes anaven en direcció contrària.
No va ni saber tenir un final digne sense robar, es va endur cinc turismes i un camió per davant. Un total de 13 vides. Per cert, la sanitat pública el va curar gratuïtament, malgrat ell hagués pogut pagar-ho sense cap problema. Ara torna a ser una cara visible del partit i la gent el venera com a un màrtir.
