La ignorànciacausa la paràlisi de la voluntat... Per a les autoritats que els inquieten les dificultats que els imposa una democràcia sòlida i consistent, la ignorància de l'electorat i la desconfiança que gairebé tothom té envers el valor de la discrepància, afegides a la poca inclinació a participar en la política, són un capital polític més que benvingut. La dominació per mitjà de la ignorància i de la incertesa cultivades deliberadament és més efectiva, i més barata, que no pas l'exercici del poder basat en la confiança en el debat, en l'anàlisi dels fets i en l'esforç sostingut a posar-se d'acord sobre les qüestions que es puguin plantejar, i és la manera menys arriscada d'actuar. La ignorància política es reprodueix sense parar, i la corda trenada amb la ignorància i la passivitat té la mida justa que necessita el poder cada cop que ha de fer callar la veu de la democràcia o lligar-li les mans.
Necessitem l'educació al llarg de tota la vida per tal que puguem prendre decisions. Però necessitem encara més salvar les condicions que ens donen aquesta possibilitat i la posen al nostre abast*.
Ho sento, però algú ho havia de dir. El problema és que també algú ho ha d'escoltar i no vivim precisament en un món on ens agradi gaire escoltar. * Últims paràgraf de: Els reptes de l'educació en la modernitat líquida. Zygmunt Bauman
Hi havia una vegada un noi normal espantat que en poca estona va passar de l’esglai al disgust i del disgust a la fúria. Aquest noi normal, que no ho era del tot perquè era romanès, es va posar de tots colors. El seu fill no era seu i la seva nòvia, aquella que havia buscat curta per sentir-se superior, estava disposada a fugir amb el pare legítim del nen que duia al ventre.
Saturn devorant els seus fills. Goya
El noi normal va pensar com havia d’actuar per fer-ho correctament: calma, respiració tranquil·la, cap alt i felicitació al campió. Així és com perdia el seu equip preferit i s’ha de saber perdre. Però quan va saber el nom del campió se’n va anar tot en orris; van tornar els colors i es va dir: “Què carai! Només sóc un noi normal i, a més, romanès!”. Primer va picar amb la mà oberta, es va sentir totpoderós i això el va superar. Estava desbordat; cops de punys, patades, escopinades, ... Era l’amo i res el podia frenar. Fins que la noia i el fetus que duia dins van deixar de respirar. Aquí es va aturar “Merda! Ara a més d’un noi normal, i romanès, també sóc un assassí”.
Què havia de fer ell? Només era un noi normal, d’acord que era romanès i això sempre afegeix quelcom de delinqüent; segurament es guanyava la vida robant a mansions i traficant amb cotxes robats a l’Europa de l’est. El noi va dubtar; però, per sobre de tot, ell era un noi normal i no va poder suportar la pressió de dos morts en una sola pallissa. Això era massa per un noi normal i romanès. Va saltar.
Aquesta història no és real, està basada en un article de Salvador Sostres escrit al diari El Mundo el 7 d’abril de 2011 en el què es referia a un noi que havia matat la seva nòvia embarassada amb el terme “chico normal”. I jo em pregunto: en aquest imperi de la llei en què la llei impera per absentar-se quan es tracta de la dreta, no hi ha opció d’imputar a Salvador Sostres com a còmplice d’aquest homicidi o com a cervell dels següents assassinats masclistes comesos per lectors d’El Mundo que s’hagin vist exempts de culpa després de llegir el seu article?
No em vull acostumar a fer aquestes coses, però com queda clar al blog la música és una de les meves passions. El problema és que no en tinc ni idea i no sé què dir dels discos que recomenaria. Però no he pogut aguantar la temptació.
No sé l'estil del disc, no sé quines influències té, no en tinc ni idea de res. Fins i tot, és la primera vegada que l'escolto; una vergonya al tractar-se d'un artista amb dotze àlbums d'estudi. Malgrat tot és una recomenació que no podia evitar, fa una setmana que no escolto cap altra cosa. He guardat els Manel, Refree, Pau Vallvé, Sanjosex, Love Of Lesbian i tota la colla només per escoltar-lo a ell i prou.
Aquí teniu algunes cançons, falta la millor de totes: "San Borondón"
La rebaixa d'impostos a les rentes més altes vol dir noves retallades en un futur pròxim!
Reflexes al mirall del poder. Foto: Vicente Escudero
El govern de la Generalitat dirigit per Artur Mas i amb el consell econòmic d'Andreu Mas-Colell preveu que en un futur, quan s'acabin les retallades, vindran les rebaixes als impostos dels més rics.
Políticament em sembla extraordinàriament roí llençar aquest globus sonda en mig de quatre clàssics. Lògicament aquesta decisió no aixecarà pols, possiblement, ni gastarà tinta als diaris. Perquè, senyores i senyors, el dimecres ens juguem la Copa del rei, que no volem, i del país, que no ens deixa ser nosaltres mateixos.
Per suposat, aquests noranta minuts són molt més importants. La relevància que la rebaixa d'impostos a les rentes més altes provoqui més retallades en un futur és ínfima. Deixeu-me que m'expliqui, si la hisenda pública té la caixa buida (per això retallen, no?) la solució mai pot passar per deixar de recaptar impostos de les rentes més altes.
Foto: Vicente Escudero
Durant els dos primers anys de president de Nicolas Sarkozy, l'hisenda publica francesa va deixar de recaptar 4.500 milions d'euros de les rentes més altes. Actualment els francesos s'han de jubilar dos anys més tard, han de treballar més per cobrar menys atur i les diferències entre rics i pobres s'han aguditzat extraordinàriament*. A causa d'això ha crescut la conflictivitat social i els aldarulls als suburbis, cosa que ha provocat una onada de racisme que dóna opcions a un col·laboracionista amb el règim Nazi de Vichy a arribar a la presidència.
A partir dels 2 minuts 10 segons,
però les tres que sonen són bones
Això és el què volem per Catalunya? Vosaltres no veu passar por quan veieu a Plataforma per Catalunya amb 3 escons al Parlament durant el principi dels recomptes de vots?
Que no ens distreguin amb l'espoli fiscal i lluites perdudes amb Espanya, aquestes són importants; però aquí s'han de fer les coses bé que no tot és culpa del govern central. També hem de tenir en compte que amb una mesura així; l'estat renuncia a una de les seves prestacions més importants: la redistribució de la riquesa (i això ho diuen autors liberals, no pas radicals d'esquerres).
Una imatge val més que... Foto: Vicente Escudero
Prou enganys, prou retallades indiscriminades i prou neoliberalisme. Els governs han d'anar a favor dels qui els ha votat, no de qui els hi ha pagat les campanyes electorals!
Avui som 14 d'abril i fa 80 anys de la proclamació de la República. Aquesta sí que hauria de ser la vertadera diada nacional espanyola. Prou Hispanitats assassines (12 d'octubre), prou Constitucions pretesament democràtiques, prou festes nacionals camuflades en festes religioses.
La República va ser una època apassionant de la nostra història. Per una vegada ens vam adelantar al govern central i el vam tornar federal. Però a mi personalment, el què més m'agrada de la República és que era "dels treballadors"; això, és probable, que no torni a passar mai, en tot cas, haurà de ser "la República dels aturats".
El què passa és que va cometre un error, va voler anar massa enllà. Va voler ser massa democràtica, va voler solucionar massa injustícies. En resum, va ser massa radical i això va provocar la Guerra Civil. Què hi farem, eren èpoques d'idealismes i revolucions (sort que això ja ha passat).
La República es va passar de frenada i ja se sap, quan apures massa la frenada t'adelanten per l'interior. Així ho va fer l'exèrcit i tot el què segueix ho podeu veure al cinema si us atreviu a no mirar la última comèdia romàntica de Jennifer Aniston. Quedem que: Visca la República!
José Antich. Director de La Vanguardia
Bé, aquí s'acaba l'experiment. Ara és l'hora de la veritat i aquesta no és una altra que no sigui que no sé res de la II República espanyola. No me'n vaig adonar que ens acostàvem al 14 d'abril i que em sentiria obligat a parlar-ne; de manera que no vaig fer el què acostumo amb els temes que m'interessen, llegir-me algun llibre.
Enric Hernández. Director de El periódico
Llavors vaig tenir una idea, faria com si fos un periodista de veritat. Vaig decidir que faria veure que sé del què parlo, que tinc uns referents molt elevats, faré un discurs convençut utilitzant els tòpics que repeteixen els vells que van anar a escola fins als 9 anys, en el millor dels casos. Per rematar-ho, entre mig faré una broma frívola amb aires d'intel·lectual amb aquella xorrada que recordo del batxillerat. Si se m'acudeix hi afegiré alguna metàfora barata i, per sobre de tot, evitaré el debat sobre la monarquia.
Pilar Rahola. Una de les veus més amplificades de Catalunya
He aprovat. L'article és una merda, però t'hi has de fixar. Parlo convençut, malgrat el discurs té escletxes. La broma és el millor de l'article, barrejo humor àcid (i barat) amb uns referents elevadíssims (la Constitució republicana, eehh!? això no és "moco de pavo"); però no espatlla l'article que segueix sent una merda.
Antonio Franco. Ex-director de El Periódico
Per tant, si el Grup Godó o el Grupo Zeta ho troben necessari estic definitivament preparat per dirigir qualsevol dels seus diaris o ràdios. De moment no ho faré, però si em donen la feina prometo deixar de llegir llibres interessants, llegir molt menys i, sobretot, els mateixos llibres que tothom, ocuparé el meu temps en veure i escoltar els mateixos programes dels mateixos canals i els mateixos protagonistes; em faré un compte a twitter i un perfil oficial al facebook on penjaré els meus articles i em convertiré, sense cap mena de dubte, en el complet inútil que esteu buscant.
Arribaré a aquest extrem perquè pel què es veu, a Catalunya si només ets una mica inútil no pots dirigir un diari i sortir a totes les tertúlies dels Matins de TV3, RAC1 i Catalunya Ràdio (alhora). Feu la prova i adoneu-vos de la llibertat d'expressió que hi ha a Catalunya, totes tres programacions comparteixen/repeteixen els mateixos opinadors faltats d'opinió.
La meva pregunta als mitjans de comunicació catalans és: què en feu de tota aquella gent preparada, intel·ligent, amb una capacitat d'anàlisi i crítica pròpia i ben treballada, amb ganes de fer les coses bé que surten de les universitats?
Després d’algunes reclamacions a l’últim terç del segle XIX; com les bases de Manresa, el Síndic de Greuges, ... El catalanisme conservador, liderat per la Lliga Regionalista, es va centrar en el desenvolupament de l’autogovern (la Mancomunitat); però sempre en pro del progrés d’Espanya. Es pot dubtar si això era només una excusa, llegint les memòries de Francesc Cambó queda clar que hi havia gent que creia en aquest projecte que culmina amb l’entrada de Cambó al Govern central i que finalitza amb la dictadura de Primo de Rivera.
Amb la II República Espanyola és el catalanisme progressista-secessionista (paradoxalment comandat per un ex-militar de l’exèrcit espanyol) qui recull el relleu. Tot i la proclamació de la República Catalana, el catalanisme i la Generalitat republicana lluiten al bàndol de la República Espanyola. Aquest projecte desemboca en la dictadura del General Franco.
Garantia pel canvi?
Partit Popular Socialista Obrer Espanyol
Amb la última restauració borbònica torna el catalanisme conservador i el seu antic projecte de convertir-se en el motor d’Espanya. Firma el pacte constitucional i ajuda a aixecar el mite de la transició. Aquesta represa topa de nou amb la dictadura espanyola, la dictadura del bipartidisme espanyolista, que al estil de Cánovas del Castillo s’alternen en el poder i com aleshores la diferència entre ambdues ideologies és cada vegada més subtil i difícil d’identificar; donant-li la raó a Josep Pla “no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”.
Manifestació del 10-J
Seu del Tribunal Constitucional
La dictadura va demostrar el seu poder amb la sentència del Tribunal Constitucional i el catalanisme va acceptar el repte amb les consultes i el 10 de juliol. Sabrà el catalanisme liderar als catalans demostrant que el seu nou projecte no menteix i busca unir i no dividir com van fer els tres últims intents?
Els conservadors van oblidar als progressistes, els progressistes van oblidar als conservadors; oblidarà el nou projecte independentista a la gent que encara manté lligams amb Espanya i malgrat poder estar a favor d’un estat propi mai renunciarà als seus orígens?
Al segle XIX l’Espanya peninsular estava en un permanent estat de guerra civil entre monàrquics i liberals, a això se li ha de sumar un important retard en estructura econòmica i social. La única llum es trobava a les colònies americanes que eren espoliades sense escrúpols ni compensacions.
A la població americana; dividida entre: hisendats, criolls, mulats, indígenes i negres (esclaus); s’havia anat filtrant un sentiment d’injustícia. Malgrat tot, encara es mostraven conciliadors i només demanaven més autonomia per poder aconseguir ser el far que guiï una Espanya a la deriva. Tot i així, a començament de segle ja es van viure algunes revoltes premonitòries.
Van anar passant els anys i tot seguia igual, inclòs es van viure moments d’esperança amb la Constitució de Cadis i els valors il·lustrats; però el resultat va ser el mateix i l’aigua s’acostava als marges. L’espoli continuava, les injustícies es feien presents sovint i, a sobre, els que reclamaven més autonomia per arreglar una relació corcada (però que no volien deixar) eren vilipendiats i tractats de secessionistes.
L’olla va anar bullint i al cap de pocs anys i moltes decepcions l’aigua va vessar. Els que parlaven d’autogovern van començar a parlar d’estats i es va viure una onada d’independències que van deixar l’Imperi espanyol només amb Cuba i Filipines que acabaria perdent en circumstàncies similars a finals de segle.
La veritat és que la independència d’aquests països no va ser positiva inicialment (tampoc pitjor) i, en molts casos, encara es pot dubtar del seu dret a l’autodeterminació. Però sóc la única persona que se li fa familiar aquesta situació de fa gairebé dos segles?
