El 15-M, la banca ètica, els micro-crèdits i la divisió del passat

Sense casa, però dignes. Foto: Vicente Escudero

Hi ha veritats que costen de sentir i inclòs d’acceptar, que em perdoni si algú se sent ofès; però el moviment del 15-M no ha aportat res a la societat que no sigui esperança. Les mesures i la organització que s’hi demanen i viuen ja fa temps que existeixen. Ara bé, sí que els ha servit d’altaveu. Tot el què demana el 15-M ja ha estat escrit, demanat i no se li ha fet cas. I quan faig aquesta última afirmació no parlo només dels polítics, si no que sobretot parlo d’una societat que s’ha mostrat impassible davant de totes les alertes fetes fins que li ha tocat el rebre.

Ara ens tocarà pagar per anar al metge, aguantar-nos amb una educació pública que demostrarà que es pot estar pitjor, estarem llargues temporades sense feina i quan la trobem serà precària, la nostra formació i amb ella el temps que hi hem dedicat serà pràcticament inútil (a no ser que ens serveixi per ser autosuficients), viurem un procés de fuga de cervells que no sé si equivaldrà a l’exili republicà (no ho crec), però agreujarà la crisis, ... I un llarg etcètera de càstigs que rebrem per haver acceptat la capacitat d’augmentar el consum com si aquesta fos el progrés.*

Ens hem de queixar davant d’això i podem fer-ho perquè en això consisteix la democràcia; malgrat tot, és el què ens mereixem i fins a les següents eleccions és el que tindrem. Perquè si una cosa ha demostrat la casta política actual és el seu immobilisme, el seu dèficit democràtic i la corrupció; a vegades, per robar i enriquir-se personalment i, d’altres, corrompent el vot dels ciutadans per defensar els interessos que no són propis de les persones que l’han votat  per mantenir la trona (sí, això també és corrupció, per molt que sigui legal).

La crisi a peu de carrer. Foto: Vicente Escudero

Quin desastre, no? Doncs no, “no es oro todo lo que reluce” ni la merda és l’únic que fa pudor. Dins de tot aquest guirigall apareixen bris d’esperança; el primer, el 15-M, ha tingut molta publicitat, bona o dolenta, l’important és que se’n parli, diuen els experts en comunicació; la segona, la Banca Ètica, i la tercera, els micro-crèdits, no han tingut tanta publicitat, però són, si hi cap, encara més esperançadores.

A grans traços la Banca Ètica és la cara humana d’un sistema financer que malgrat ens pesi és necessari i no només és humana, també és sostenible i viable**. Per la seva banda, els micro-crèdits són alguna cosa semblant, però al tercer món (just ara s’inicia en països desenvolupats). És un sistema ideat per Muhammad Yumus, premi Nobel d’economia el 2006, consistent en un banc que dóna crèdits minúsculs a la gent més necessitada per poder iniciar projectes que els treguin de la pobresa.***

L’esquerra revolucionària, a la que no s’ha de confondre amb la radical, dirà que aquests dos casos amaguen la cara salvatge i explotadora del sistema; la maquillen i confonen a la gent que deixa de lluitar pel què vol. La dreta o el centre (digueu-li com vulgueu) no diu res, perquè projectes com aquests li demostren que va equivocada.

I jo diré que la Banca Ètica i els micro-crèdits marquen el camí d’un món millor. No critiquen el sistema, van a l’arrel del problema i el solucionen. No parlen de dretes (o falsos centres), d’esquerres ni de revolucions salvadores; trenquen el paradigma actual de la divisió política i tiren pel dret cap a la solució.

Per si mateixos no canviaran res, però són la opció per aquelles persones que estan fartes del present i del passat; a la majoria silenciosa que recolza el 15-M (per molt que el Mas digui que recolzen al Govern), a la gent que abandonarà el moviment si aquest comença a virar cap a l’esquerra i no fa el què en un principi semblava que faria. Marcar el camí cap a un nou paradigma del qual els micro-crèdits i la banca ètica en són el millor exemple.

* Els feliços anys 20 també van consistir en confondre l’estat del benestar amb la capacitat de consum i van acabar amb el crack del 29. Que bé aniria tenir la història sempre present, no només a “toro passat”

**Qui vulgui saber més sobre Banca Ètica que miri aquesta entrevista d’Andreu Buenafuente a Joan Antoni Melé de Triodos Bank
*** El funcionament dels micro-crèdits està perfectament explicat al llibret: “¿Es posible acabar con la pobreza?” de Muhammad Yumus

Perdoneu, però algú ho havia de dir! III

I hi ha coses que fa molt temps que ja estan dites (fins i tot segles):

"Pobra gent miserable, pobles insensats, nacions que persistiu en el vostre mal i continueu cegues davant del vostre bé. Deixeu que s'emportin, davant dels vostres ulls, el més preciós i clar del què teniu, que saquegin els vostres camps, que robin de les vostres cases vells mobles que veu heredar dels vostres antepassats. Viviu de tal manera que res en relació a ells us preocupa. Sembla com si rebissiu amb gran felicitat que se us "substregui" la meitat dels vostres béns, de les vostres famílies, de les vostres vides.

I tots aquests mals tràngols, aquestes desgràcies, aquesta ruïna, no us la provoquen enemics, sinó, l'enemic aquell que vosaltres mateixos heu creat, pel que aneu tan ferventment a la guerra i per la grandesa de la qual no dubteu a oferir les vostres vides. Malgrat tot, aquell amo no deixa de tenir dos ulls, dues mans, un cos, tal i com succeeix amb tots els habitants de qualsevol dels nostres pobles. El què el singularitza són els mitjans que vosaltres li entregueu perquè us destrueixi.

D'on treu tots aquells ulls que us espien si no és de vosaltres mateixos? Com podria comptar amb totes aquelles mans que us colpegen si no els hi haguéssiu deixat vosaltres? Els peus amb els que trepitgen els vostres pobles, no són en tot cas, també, els vostres? Té algun poder sobre vosaltres que no provingui de vosaltres mateixos? Com s'atreviria a acosar-vos si no fós amb el vostre consentiment? Quin mal podria fer-vos si no fóssiu els encobridors del lladre que us roba, els còmplices de l'assassí que us mata i els traïdors a vosaltres mateixos?

Sembreu els vostres camps perquè ell els devasti, emmobleu les vostres cases per permetre el pillatge, eduqueu als vostres fills perquè puguin satisfer la seva luxúria, alimenteu als vostres nens perquè, en el millor dels casos, en faci d'ells soldats i els porti a la guerra, a la carniceria, els faci ministres de la seva codícia i executors de les seves venjances. Us preneu molèsties perquè ell pugui relaxar-se en les seves delícies i entregar-se als seus bruts plaers. Accepteu debilitar-vos perquè ell sigui més fort i mantingui la brida més apretada. I de tantes indignitats que les pròpies bèsties no aguantarien si les patissin, podrieu alliberar-vos, si ho intentessiu, ni tan sols això, simplement desitjant-ho.

Decidiu-vos a no servir més i sereu lliures. No us demano que l'empenyeu, que el feu trontollar, sinó només que no el sostingueu. Veureu llavors com, igual que un gran colós que perd la base, s'enfonsa sota els seus peus i es trenca"*

*Étienne De La Boétie(1530-1563), Discrus de la servitud voluntària. La traducció del castellà al català és meva
** Fotos de la pàgina de facebook de l'Acampadabcn

Felip Puig i la memòria històrica

 

Joseph Goebbel

És una vergonya que el dia que mor Jorge Semprún, un dels intel·lectuals europeus més importants del segle XX, hagi de parlar d'una altra cosa. Tot i aquesta pena, després de veure les declaracions de Felip Puig em veig obligat a fer una denúncia que he tardat massa en fer-la; des de fa temps les esferes de poder organitzen les seves campanyes polítiques entorn d'uns punts que va definir Joseph Goebbels, ministre de propaganda nazi.

• "1.- Principi de simplificació i de l'enemic únic. Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l'adversari en un únic enemic.
• 2.- Principi del mètode de contagi. Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s'han de constituir en una suma individualitzada.
• 3.- Principi de la transposició. Carregar sobre l'adversari les pròpies errades o defectes, responent a l'atac amb l'atac. "Si no pots negar les males notícies, inventen d'altres que distreguin".
• 4.- Principi de l'exageració i de la desfiguració. Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu.
• 5.- Principi de la vulgarització. Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.
• 6.- Principi de l'orquestració. La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D'aquí també ve la famosa frase: "Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat".
• 7.- Principi de renovació. S'han d'emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l'adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l'adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions.
• 8.- Principi de la versemblança. Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els "globus sondes" o "informacions fragmentaries". 
• 9.- Principi de l'acallament. Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l'adversari, també contraprogramant amb l'ajut dels mitjans de comunicació afins.
• 10.- Principi de la transfusió. Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d'odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives. 
• 11.- Principi de la unanimitat. Arribar a convèncer a molta gent que pensa "com tothom", creant una falsa impressió d'unanimitat."*

Imatge extreta de Google Imatges

Feu la prova en qualsevol campanya electoral o en qualsevol ideologia i us adonareu que el ministre mort d'un govern autoritari del passat governa el món. Això és una vergonya i només el coneixement d'aquests punts ens pot salvar de caure a la trampa. Aquests tipus de coneixements són els que s'haurien d'ensenyar a l'escola, però simplement dubto que gaires professors de primària i, inclòs, secundària coneguin aquests punts. Potser ni tan sols els encarregats de decidir què es fa les escoles saben de la seva existència. Així anem.

Felip Puig dimissió!

* Punts de l'article en català de la Viquipèdia dedicat a Joseph Goebbels
** En temes de manipulació de la informació no em cansaré de parlar del llibre "Cómo nos venden la moto" de Noam Chomsky i Ignacio Ramonet

Reflexions sobre l'educació

Zygmunt Bauman conclou que en la modernitat líquida l'educació ha de combatre l'atomització de la vida que no deixa entendre el procés educatiu perquè aquest és massa llarg en relació a la resta d'experiències que els éssers humans viuran a la vida. Proposa com a única via de solució l'educació contínua.

Llibres al carrer. Foto: Vicente Escudero

Si ho acceptem com a axioma ens haurem de centrar en com aconseguir-ho dins d'una societat moderna; entenent moderna com adormida, nihilista* i faltada d'expectatives**. Al meu entendre això només es pot dur a terme poc a poc. Una revolució no és possible, sí ho són els petits canvis que es poden viure al tractar les coses punt per punt.

De manera que la dificultat que l'atomització de la vida planteja a l'educació només es pot resoldre amb l'atomització de la segona; perquè aquesta pugui combatre punt per punt els problemes que se li plantegen.

M'explico. L'exèrcit alemany a la II Guerra Mundial utilitzava la tàctica de la blitzkrieg que consistia en concentrar l'atac en un punt de les defenses enemigues per penetrar-les i un cop trencades es tornaven inútils. Napoleó, per la seva banda, dividia els exèrcits rivals i lluitava diferents batalles més petites en les que la seva inferioritat numèrica no era determinant***.

Per tant, l'estratègia educativa no pot ser com l'actual que es val del sistema de la pesca d'arrossegament. Ja que, igual que en la pesca, la xarxa no és capaç per destriar que és positiu i què és negatiu de manera satisfactòria. La pedagogia actual ha de ser capaç de determinar els reptes i atacar-los un per un.

La dificultat més gran que hi ha actualment per aconseguir això és, trista i planament, la inoperància de la comunitat educativa (del ministre o consellera de torn al mestre). La intel·ligència mitjana d'aquest grup de professionals està molt per sota de la que pugui tenir qualsevol altre que requereixi formació universitària. Això és cert, però no és suficient per creure que aquest canvi no és possible. Que la majori de cervells estiguin poc dotats no vol dir que no hi hagi gent capacitada.

Cada cosa al seu lloc, en educació igual. Foto: Vicente Escudero

Per altra banda; si dic inoperant, i no inútil, és perquè molts cervells que es dediquen a l'educació estan desactivats més aviat que no incapacitats. Si en economia s'entén que l'excés de regulació limita als emprenedors i aquests han de ser potenciats. Per què no es fa igual en educació****? Per què trobem, doncs, ministres i conselleres obsessionats en regular, fins i tot, com han de vestir els alumnes?

Marquem un nord a l'educació amb una legislació oberta i que serveixi de marc (una mena de Constitució de l'Educació o un codi deontològic de l'educador). Deixem que sigui el personal de cada centre el que decideixi quines són les seves necessitats i quina és la manera d'atacar-les. Despertem al professorat traient-lo de la cadena de muntatge en la que els hem posat i deixem-los fer la seva feina per després poder valorar si són aptes o no per fer el que se'ls demana.

Hem de diferenciar l'educació de la formació. La segona està relacionada amb les sortides laborals; la primera ha de servir per tenir uns ciutadans lliures, capaços de ser feliços i que puguin caminar pel camí de la humanitat amb el cap ben alt, no com ens toca anar a nosaltres.

* Visió de Nietszche a "Anticrist"

** Tic que denuncia Paul Krugman a "L'època de les expectatives limitades"

*** Per fer-ho, es valia de la gran velocitat de desplaçament de les seves tropes, cosa que també va aprofitar l'exèrcit franquista gràcies als camions Ford que el govern nord-americà li venia a preu de saldo, mentre tenia milers de Brigadistes Internacionals combatent al bàndol republicà.

**** Ho entendria en una dictadura, però no en un govern que busca ser l'embanderat de la llibertat.

La solució final

D'una lectura de G. A. Cohen*

Un dels filòsofs més coneguts que va voler posar fi a la història va ser precisament un dels seus grans agitadors en els dos últims segles. Karl Marx situava com a motor de la història la lluita de classes pels mitjans de producció i proposava com a solució final el socialisme que abolia les classes socials i, per tant, al meu entendre, aturava la història des del seu punt de vista.

Imatge del diari Ara

Segur que s'han donat molts altres casos. Un altre de molt més recent és l'intent que va haver-hi després de la caiguda del "socialisme real" quan més d'un va voler fer entendre que la imposició del capitalisme a escala mundial posava fi a aquest període de la humanitat que a alguns ens apassiona i al que anomenem història.

Quin període pensaven encetar aquests dos moviments? El primer va fracassar per la seva incapacitat de dirigir els instints més primaris cap a un sentiment de grup major. El segon vol limitar als instints primaris la personalitat de la humanitat.

La tercera solució final que es pot tenir en compte pot ser la proposada per Adolf Hitler que, afortunadament, també va fracassar ja que no va aconseguir eliminar a tots els jueus del planeta i va provocar la creació de l'Estat d'Israel**; al que se li pot posar qualsevol adjectiu menys el de solució i, encara menys, final. Se li podria dir per exemple: allunyament del problema.

Per què em poso en aquests jardins si jo volia parlar de solucions finals? Aquestes visions representen dues de les tres grans ideologies de l'època contemporània. Totes dues s'han dut a la pràctica i totes dues han fracassat, la primera ja ha caigut; la segona encara ha de fer-ho.

Amb aquestes tres experiències s'hauria d'arribar d'una vegada per totes a la conclusió que no existeix una solució final. Però també hem d'entendre que no per la impossibilitat de crear un món just hem de convertir la injustícia en el motor de la humanitat.

Davant de tota aquesta problemàtica quina és la millor opció? La única manera que es vagin plantejant els nous problemes que surgeixen de les decisions que es prenen per resoldre antigues injustícies és una democràcia real i representativa.

La solució final és, doncs, una democràcia que no es cregui a ella mateixa com a destí de la humanitat sinó que es dediqui a solucionar els problemes que se li van plantejant i eviti la fi de la història. Cosa que només arribarà quan l'escriptura desaparegui; de la mateixa manera que la vida acaba quan desapareix allò que la va fer néixer, que no és altra cosa que la vida mateixa.

***

* "¿Por qué no el socialismo?" G. A. Cohen

** Per molt que es pugui estar d'acord amb la creació de l'Estat d'Israel, s'ha d'entendre que la imposició de tal Estat en aquella zona del planeta és conflictiva i, per tant, necessitada d'una solució. La qual cosa evita que pugui ser tractada com a tal.

***Hagués pogut posar Ítaca de Lluís Llach, però he preferit aquesta perquè un dia vaig sentir-li dir que estava fart que les seves cançons encara fóssin vàlides.

On van les acampades

Davant de la incapacitat dels opinòlegs i periodistes habituals per explicar les acampades, crec necessari i essencial que siguem els mateixos acampats qui les expliquem: així que aquesta és la meva opinió. És personal i intransferible, no tinc ni idea si és majoritària ni encertada, només que l'he extret de les experiències que he anat visquent a la Plaça del Poble.

Després d'una setmana acampat, de participar a les activitats, d'escoltar i votar a les assamblees resulta difícil escalar les muntanyes més altes que mai ningú no ha escalat per tenir una bona perspectiva tal i com deia Nietszche, però s'ha d'intentar.

Des de dalt la panoràmica és preciosa. Es poden veure milers de persones agafant el que és seu, disfrutant del seu dret a participar. Es poden distingir les tribus urbanes, que ha creat aquest gran sistema, acte seguit es veu com es mesclen, col·laboren i obliden allò que els ha dut a buscar diferenciar-se per trobar allò que els uneix.

De totes maneres, està d'acord amb Nietszche no és raó suficient per no fer l'anàlisi també des de l'arena. On a vegades costa diferenciar els gladiadors de les feres, però on sí és fàcil identificar el Cèsar que dictarà la pena capital als gladiadors. En el cas de Terrassa, escenificant la indiferència de l'emperador per sentenciar a mort amb la passivitat d'un ajuntament "socialista" i "roig" que no mostra cap voluntat d'escoltar, i menys d'assumir, les peticions d'un poble indignat que busca solucions en un debat que ells no s'havien atrevit a encetar per no sortir-ne escaldats.

Com ja he dit, costa diferenciar els bons dels dolents. No tothom qui intervé té coses a dir, ja que part de les paraules que s'hi senten estan faltades de rigor i de correcció lingüística (cosa que, al meu parer, molesta bastant). A més es comencen a notar signes de cansament i enfrontaments personals entre la gent que s'ocupa de l'administració del dia a dia del camp.

Això és quelcom negatiu? Doncs òbviament no, a la Plaça del poble hi cap tothom. Els que hi hem anat som humans i no som ni millors ni pitjors que la gent que no ha vingut. Per tant, parlarem malament perquè així és com ens han ensenyat a les escoles, ens discutirem perquè som humans, s'hi fumen porros perquè la gent a casa seva fuma porros (i no només els grenyuts). Tot aquestes qüestions humanes no poden podrir l'olor d'esperança que es respira observant des de dalt a la muntanya. És aquest perfum el que ha de continuar contagiant l'arena perquè aquesta entengui que les ficades de pota que fem en les nostres anàlisis són una raó per continuar formant-nos en una democràcia de la que fins ara només n'havíem sentit a parlar.

Cap on van les acampades? És impossible de dir i aquesta és la raó per la qual han de seguir (el cansanci de l'administració és una prova de que no es faran indefinides i, per tant, no s'enquistaran a la societat). Les acampades com impuls han de continuar donant força a les comissions fins que aquestes tinguin prouta inèrcia per caminar soles amb uns objectius destinats a transformar la societat, però també a les eleccions generals de l'any que ve.

Per aconseguir això s'ha de buscar un final apoteòsic que, tal i com es parlava diumenge passat a l'assamblea de Terrassa, tindria la seva data ideal a l'11 de juny amb les investidures dels nous alcaldes. Amb una gran festa popular al llarg del dia i amb l'entrega de les peticions de cada Assamblea al seu respectiu alcalde o alcaldessa.