El refranyer popular és la suma acumulada de la saviesa d'un poble que passa un filtre d'època en època i de generació en generació només perdurant aquelles dites que continuen vigents malgrat els canvis. Una vegada més apareixen els nostres avantpassats per fer-nos tocar de peus a terra i recordar-nos que "qui té el cul llogat no seu quan vol". A la meva manera d'entendre, aquesta frase feta defineix gran part dels problemes d'aquest any que expira.
Per tenir el cul llogat a les potències occidentals, els tirans contra els que anava dirigida la Primavera Àrab han hagut (o els han fet) plegar. Al seu temps, dins del mateix conflicte, per tenir el cul llogat als combustibles fòssils, les potències occidentals havien i han de recolzar despòtics governants als països productors de gas o petroli perquè la seva població (i els mercats menys) no empatitza gaire amb les llibertats d'altres ciutadans del món quan aquesta els deixa sense gasolina pel cotxe o els aires condicionats."Home senyor Rierola, sigui seriós; la tecnologia actual encara no ens garanteix la independència del petroli"; doncs això: qui té el cul llogat...
Per tenir el cul (les extremitats i els òrgans vitals) llogat a Espanya, Catalunya ens hem d'empassar unes retallades lluny de la dignitat humana. Amb això no m'oposo frontalment a la reducció de la despesa del govern, però s'està eximint de l'esforç nacional a la part de la població que més hi podria aportar. "Home senyor Rierola, sigui seriós; Catalunya no té capacitat en segons quin tipus d'impostos"; doncs això: qui té el cul llogat...
Foto: Vicente Escudero
Per tenir el deute llogat als Mercats, ara els Estats menys productius, és a dir, els Estats en els que Goldman Sachs confia menys; es veuen obligats a retallar, a degradar als seus ciutadans a l'estatus de pures mercaderies. Amb aquesta afirmació no penso justificar les retallades que imposa la Unió Europea. "Home senyor Rierola, sigui seriós; si no es fan aquestes retallades no es podrà tornar el deute, l'Estat farà fallida i llavors sí que estarem fotuts"; doncs això: qui té el cul llogat...
Per haver tingut el cul llogat a les ajudes de la Unió Europea, ara els Estats meridionals de la Unió es veuen obligats a col·locar tecnòcrates o cedir sobirania nacional. "Home senyor Rierola, sigui seriós; és just correspondre Alemanya i França l'esforç que fins ara han fet per nosaltres"; doncs això, qui té el cul llogat...
Feu l'experiment vosaltres mateixos, plantegeu-vos problemàtiques que hagueu viscut aquest any i avia'm si us coincideix. Coses com aquestes són les que ensenya el bon coneixement d'una llengua apresa a l'escola gràcies a una llei que ha estat posada en dubte a les "altes" institucions "democràtiques" d'aquest país. A les mateixes institucions jo m'adreço per demana'ls-hi que no em facin "vendre la casa i anar a l'estranger"
Fa estona que ha acabat aquell programa de dos capítols que el fa sentir tan orgullós de ser d'aquella petita part del maleït país de la pell de brau, ja ha mirat la reposició d'aquella sèrie de quan era petit (bé, en realitat; només era més jove, ja que si es compara es sentia infinitament més gran aleshores; el pas dels anys li ha ensenyat que per cada passa que t'hi acostes, l'horitzó en fa dues enrere; lluitant contra això s'havia posat a escriure aquest seguit d'articles), el fet és que ja havia complert amb totes les rutines d'abans d'anar a dormir; fins i tot, havia escoltat un parell dels podcasts que duia enrederits d'aquell programa de ràdio que li serveix per anar fent el modernillo entre els seus amics enamorats d'aquella versió patètica del reagge.
Foto: Vicente Escudero
Malgrat tot, no tenia son; normalment amb això ja en tenia prou, però hi havien dies que ni la rutina més automàtica de les rutines era capaç de fer-li venir la son. Ahir era un dia d'aquests, un cop en va tenir prou de donar voltes pel món amb els ulls tancats va seguir el consell de l'Albert Pla per despertar-se, va obrir les parpelles i agafà la màquina d'escriure per acabar d'una vegada el que li va venir al cap en una discussió de sobretaula d'aquelles que, representa, que deu a la religió que està disposat a aniquilar.
S'havia guardat mitja cita per a la conclusió, era de Mario Vargas-Llosa i del mateix article que ja havia citat. Li hagués agradat explicar l'odi que sent per l'escriptor peruà que ha viscut a Barcelona, però que en un dels seus últims articles afirma que votarà a UPyD per frenar els nacionalismes perifèrics i dir-li, amb majúscules si fes falta, es de malnacido el ser desagradecido; però això ho haurà de deixar per un altre article que encara no té pensat o potser ho posarà al seu nou compte de twitter (@guirielcar) que s'ha fet per preguntar a l'aire coses que no sap.
Després d'un article tan ple de cites, volia escriure una conclusió original amb la que respondria els tòpics de l'agnòstic, en aquest cas Vargas-Llosa, que sense cap mena de vergonya intel·lectual (sí, al final havia decidit dir-li poca vergonya) afirma que "la idea d'una extinció definitiva seguirà sent intolerable pel ser humà comú"; si el blogaire no hagués sentit parlar tantes vegades bé d'ell tornaria a posar en dubte el criteri del jurat dels Nobel, perquè creia que un escriptor que és capaç de classificar els éssers humans entre els "comuns" i els no-comuns no pot rebre un premi per "les seves imatges mordaces de la resistència" com havien dit el dia del lliurement, al blogger l'home que no buscava la raó per sobre de la doctrina imposada no li sembla del tot una imatge de resistència. La frase afegia "corrent", però el blogaire no hi volia fer sang en el que creia una expressió desencertada, a la nota seguia l'argument, tot i això va decidir deixar-ho allà perquè era donar més voltes al tema.
Foto: Vicente Escudero
Aprofitant l'avinentesa continuaria la conclusió explicant la diferència entre la creença i la fe, que, malgrat ser només un joc de paraules, li semblava importantíssim per entendre que creure en Déu, Al·là, Iavhè o com li volguessin dir només podia ser cosa de necis; en aquell moment li va creuar pel cap Tony Judt, des del seu llit de mort, parlant de la importància de les paraules pel pensament de la gent, però s'havia promès no citar ningú que no fos Vargas-Llosa i va haver de treure's del cap l'historiador anglès. Tornant al joc de paraules, volia explicar que era important creure; que la falta de fe no havia de portar a la falta de creences (aquesta havia estat una crisis que ell ja havia passat), la religió havia volgut convertir aquestes dues paraules en sinònims perquè tenir fe prengués el sentit positiu de creure. El blogaire volia destapar la diferència entre aquests dos sinònims i deixar clar que es podia creure des d'un punt de vista racional, però mai es podrà tenir fe sense apagar alguna part de la raó. Per aquesta raó li molestava la cita amb la que havia començat l'escrit i la conclusió, perquè li semblava mesquí negar a una part tan gran de la població mundial la capacitat de convertir-se en un ciutadà lliure i racional.
Estava a punt d'acabar el seu projecte més ambiciós des que es va posar a fer veure que escrivia i no es sentia especialment alleugerit. Ja veia a venir com acabaria l'escrit i malgrat tot no acabava de desprendre's del text com havia aconseguit amb la primera part. De totes maneres creia que podia estar satisfet, el text era ric en arguments; potser recarregat de cites, cosa que el feia pensar en: quan s'atreviria a escriure en el seu nom? però, sobretot, estava orgullós d'explicar el que s'havia proposat. Tot i així, no podia deixar de lamentar-se de no tenir més lectors per d'aquesta manera aconseguir un feedback més ric i immediat, igualment seguia encuriosit per aquell anònim que li havia donat la raó en un comentari (estava convençut que era un conegut, però no s'havia atrevit a investigar entre els seus pocs lectors).
Foto: Vicente Escudero
En aquest moment, mentre escrivia la introducció a la conclusió final citant de nou al Nobel peruà i posant en dubte la possibilitat que la religió no entrés al poder, sobretot en un país com Espanya o en un continent manat per cristianodemòcrates, mentre li preguntava a Vargas-Llosa si seria necessari, doncs, prohibir partits com els de Duran i Lleida o Angela Merkel. Mentre responia al reputat columnista que afirmava que la religió era un element"sa per la democràcia del país". Mentre anava desgranant una a una les raons per les que havia erigit el seu propi Zaratustra i explicava perquè el tenia postrat a la guillotina esperant la seva hora. Just abans de donar la senyal al botxí, el blogaire es va adonar que si acabava el text trobaria a faltar el debat intel·lectual al qual s'havia obligat la última setmana i va ser des de l'enyorança que va veure que havia de mantenir aquesta controvèrsia viva dins seu. Va ser aleshores quan va decidir deixar el text inacabat amb la intenció que tothom pensés la seva pròpia conclusió, a la vegada que donava el missatge que, malgrat tenir unes conviccions tan fortes com les seves, no s'han de donar per tancats del tot els dubtes.
Així va ser com el blogger se'n va anar a dormir tranquil aquell dimarts que li costava dormir, després de deixar inacabat l'escrit al qual havia dedicat les hores més curtes de la seva vida i tot esperant no tardar gaire a tenir una nova idea per escriure per d'aquesta manera: pensant, demostrar-se que existeix.
L'endemà el blogaire va haver d'endreçar l'habitació una mica, ara que s'havia tret l'espina podia agafar-s'ho amb més calma; al cap de dos dies va haver de posar una rentadora i acabar la neteja de l'habitació. Al tercer dia, per fi, s'hi va poder posar i acabar el que havia començat. Com que havia tardat uns dies a reprendre la feina li va venir al cap una nova cita, la d'aquell frare castellà del segle XVI que després de 5 anys a la presó va reiniciar el seu periple de docència a la Universitat de Salamanca amb una frase que el blogger havia après d'aquella professora de castellà tan inútil que donava les classes en català, però que li va servir per impressionar al brillant professor d'història l'any següent al seu nou institut. Així que deixant-se portar per la nostàlgia decideix començar la segona part de la seva apologia amb "Decíamos ayer", dubta uns segons si traduir-la o no i al final decideix que no. Curiosament no es planteja ni per un instant que està carregant el text de cites i que si segueix per aquest camí l'haurà de tornar a llençar a la paperera.
Foto: Vicente Escudero
Així que com dèiem ahir, el blogaire es va posar a repassar les cites que tenia apuntades. N'hi faltaven dues. La primera era llarguíssima, Nietszche anava enumerant i qualificant d'imaginari cada element de la religió. Acte seguit comparava aquest món de ficció amb el món dels somnis, de la confrontació en surt victoriós i per golejada l'univers oníric, ja que, segons el filòsof prussià, aquest últim, com a mínim, reflexa la realitat. Mentre el món il·lusori del cristianisme "falseja, desvalora i nega la realitat". Aleshores el text versa sobre les raons que porten a la invenció de Déu, culpa a la por a tot allò que és natural i, per tant, imprevisible, és a dir, que la humanitat es va inventar Déu com antítesis a la natura i d'aquesta manera tenir-la controlada conclou el blogaire.
*No he sapigut triar quina versió era millor
En aquest punt, ja s'hauria d'haver adonat que havia perdut el nord i que s'havia deixat absorbir per la fascinant filosofia de Nietszche, que ja no estava seguint el propòsit del seu escrit, però hi estava enganxat i no podia parar d'escriure. Així que continuava "Però amb això queda aclarit tot", només aquell qui pateix la realitat és capaç de modificar-la. En aquest punt, malgrat la brillant maniobra dialèctica amb la que Nietszche relaciona la religió i la infelicitat, el blogger no podia explicar-ho així perquè d'aquesta manera donava coartada a aquells qui consideren la fe com a únic camí cap a la felicitat dins d'un món devastat per la humanitat. Estava d'acord amb l'afirmació del filòsof perquè havia vist amb els seus propis ulls com allò passava, però havia d'explicar a aquells que es sentien infeliços que la seva solució es trobava a la raó i no calia fugir a "teleologies imaginàries (el regne de Déu, el judici final, la vida eterna)" ni encomanar-se a "éssers imaginaris (Déu, esperit, ànimes)". Repassant les notes el blogaire veu que Nietszche anomena a la gent que actua així "realitats fracassades" i li sembla excessiu, fins i tot, obscè; ell no es veu capaç de dir-li "fracassada" a la seva àvia, però ho entén com una més de la gran quantitat d'irreverències que el filòsof regala a aquells contra els qui va dirigit el seu pensament i decideix prescindir d'aquesta part i actualitzar el text per així evitar antipaties que podrien desembocar en malentesos. Saltant-se aquesta part, el blogger continua explicant perquè no creure dient: "la preponderància de sentiments de desplaer" és el que ens porta a "aquella moral i religió fictícies". Aquesta frase sola no diu res, pensa, però està convençut que s'entendrà fàcilment si hi afegeix que ningú recomanaria a cap altra persona que s'acostumés a tenir sentiments negatius si és que no desitja la infelicitat de l'aconsellat.
Foto: Vicente Escudero
És en aquest punt que el blogaire se n'adona, va decidir agafar aquest estil per escurçar les cites de Nietszche i aquest paràgraf és més llarg que la nota que havia pres en aquella població del sud d'Espanya amb nom àrab i de difícil gentilici, allà on els seus amics no entenien perquè llegia coses tan avorrides; allà on, fins i tot, hi havia algun amic que no entenia com podia llegir en ple segle XXI. Va ser aleshores, quan el blogger s'adonà que feia línies que pensava en cercles. Així mentre un grup francès, que utilitza sons del folklore balcànic i canta en anglès, li pregunta on era quan Napoleó va morir; decideix que més li val anar a sopar i li queda el dubte de si la conclusió serà encara prou interessant per no complir amb el tòpic de terceres parts mai van ser bones, ja que se'n va convençut que amb aquesta segona part ha baixat la qualitat de l'escrit; però no es sent amb prou forces per tornar a començar, així que s'aferra a l'esperança que serà capaç de tornar-ho a aixecar un altre dia.
*La cançó no diu res de Napoleó, l'escrit parla d'un
poema que hi ha al llibret del disc al qual pertany aquesta cançó
El blogaire està indecís, fa temps que té l'habitació feta un fastig; però també fa temps que va tenir una discussió amb la seva tieta sobre "El convidat" i en vol escriure. En acabar la discussió amb la seva tieta es va recordar d'aquell article del Vargas-Llosa defensant les Jornades Mundial de les Joventuts en el qual ell es declarava no-creient, però considerava la religió necessària perquè "la cultura només serà útil per a petites minories a l'hora de substituir Déu" negant-li d'aquesta manera la possibilitat de ser racional a la majoria de la humanitat. Ja n'estava fart dels agnòstics i els ateus condescendents; ja feia temps que considerava als creients deficients mentals (no com a insult, sinó entenent com a deficiència la incapacitat mental d'acceptar els buits del coneixement humà), però després d'aquesta conversa ha vist que el problema no són els creients, que arriben a ser fins a cert punt honrosos per anar per la vida amb els ulls tancats, sinó els agnòstics; gent massa racional per acceptar l'existència d'un ésser superior i massa porucs o dèbils d'esperit per poder negar-la. Tampoc se salvaven del seu judici inquisitorial els ateus que no es mostren bel·ligerants contra la idea d'un déu.
Déu amenaçador? Foto: Vicente Escudero
Arran d'aquesta nova descoberta el blogaire estava disposat a escriure un dels seus articles incendiaris que només llegeixen la tieta abans esmentada, el seu amic d'erasmus (ara que li sobra temps) i quatre despistats més que l'il·luminat no encerta a saber com és que encara volen saber què pensa. Malgrat tot, el blogger se sent útil escrivint i està començant a oblidar la premissa amb la qual va començar les seves aventures: "sobretot que sigui curt, que la gent no està disposada a perdre el temps amb tu". Amb aquesta entrada ja ho ha intentat més de dues i tres vegades i en totes ha decidit tornar a començar, ara creu que ha trobat la fórmula, sap que no va començar a escriure el blog per explicar històries, però aquest cop hi ha de recórrer. No vol anar d'original perquè li ha copiat la idea a un escriptor de renom, tot i això, no se sent malament ja que creu que el fi justifica els mitjans, en aquest cas. Si per obrir els ulls a la gent s'ha de prendre les idees als altres, doncs es fa; a més, segur que en Monzó hi estaria d'acord per aquesta causa.
El cas és que tenia unes notes preses des de feia temps, les va anotar a l'estiu en aquella població del sud amb nom àrab envoltat dels seus amics incapaços d'entendre com algú es podia llegir coses tan avorrides, de fet n'hi havia que no entenien com podia haver-hi gent que en ple segle XXI encara llegís. La problemàtica rau en el fet que no hi havia manera de fer entrar les cites de Nietszche en cap dels seus escrits, tots quedaven pedants, inconnexes o simplement avorrits, però el blogaire creia que hi havien de sortir; per ell el problema de l'ateisme llatí sempre havia estat l'excés de populisme i d'anticlericalisme emocional. No sap com dir-li al seu limitat cercle de lectors que està convençut que si tots els ateus haguessin llegit al filòsof prussià ja faria temps que Déu hauria mort. També voldria culpar a l'esquerra per la seva obtussitat, ja que no llegeix Nietschze per la simple raó que el partit Nazi el va utilitzar.
El primer punt en què s'encalla és en el moment de dir deficients mentals als creients i relacionar-ho amb la felicitat que va viure al llegir que Nietszche havia arribat a la mateixa conclusió. El filòsof anava més enllà i considerava el món un manicomi a causa de les idees cristianes, el blogger s'adona aleshores que, si es compara, ell és un ateu condescendent i no està disposat a ser-ho, així que fa seva la idea de considerar que en l'època moderna ja hi ha suficient coneixement per anomenar mentiders a bisbes i capellans, tots ells gent d'estudis i que només mentint-se a ells mateixos poden acabar enganyant a la resta de la societat. Tampoc pot perdonar que "el cristianisme menteixi sense cap voluntat santa", que totes les mentides tenen "finalitats dolentes: enverinament, calúmnia, negació de la vida, menyspreu al cos, degradació i auto-deshonra de l'home pel concepte del pecat". En l'època actual no es pot perdonar intel·lectualment a ningú que cregui encara en la idea d'un Déu que no ha fet mai res per demostrar-se i se l'ha d'acusar de mentider o neci.
"Tot el d'allà". Foto: Vicente Escudero
Pel simple fet d'acabar el paràgraf parlant de la divinitat es veu obligat a continuar l'escrit per aquest punt i un altre cop una nova muntanya, és llavors quan es lamenta de la falta d'entrenament, és en aquest segon escull en el qual no pot perdonar als seus professors no ser més atrevits, a no tractar més el tema i no voler-hi aprofundir per por a no saber sortir guanyadors de tal debat intel·lectual. Aquí s'atura i memoritza "quan siguis professor, no vulguis guanyar sempre els debats de classe, accepta que tindràs alumnes més intel·ligents que tu", ho apunta a la llista que ell anomena "fes el contrari del que van fer amb tu". Un cop fet aquest incís, continua bregant amb la idea de Déu i recorda com Nietszche explica el déu cristià com el de la "negació de la vida", com el que nega "tot el d'aquí" i en col·loca al seu lloc "tot el d'allà".
De fons sona aquell cantant-actor californià que sempre va amb barret i que podria ser el seu avi, la cançó va de fugides endavant i malgrat que al principi sembla que l'incita a deixar una vegada més la redacció del text, en l'últim moment la cançó fa un gir i l'encoratja a acabar-lo; però ha de marxar a treballar, ja l'acabarà l'endemà.
Aquesta és la pregunta que es podria fer a un economista, estadista o al tipus d'ista que s'encarregui de les polítiques fiscals. La setmana que els inventors dels sistemes d'anàlisis en la influència que les decisions de govern tenen sobre l'economia més utilitzats pels estats reben un Nobel (un granet de sorra més al desert del dubte sobre l'objectivitat del jurat dels Nobel d'economia a l'hora d'entregar el premi, ja que la gestió de la crisis per part dels governs tampoc és que estigui sent exemplar; de moment, haurem de pensar que és culpa dels polítics, algun dia sabrem si era culpa dels anàlisis també), la setmana en que la cursa electoral cap al 20-N sembla que ha començat ja de manera salvatge i amb tothom en el paper que se li esperava. La setmana que definitivament el moviment "Ocuppy Wal Street" s'ha col·locat al centre de la tempesta informativa, aquesta setmana és l'adequada per fer-se la pregunta "matemàtiques o populisme?". D'una resposta sensata en sortirà un destí millor per tots els reptes que trobarem d'ara en endavant.
Foto: Vicente Escudero
El primer que hem de tenir en compte és el punt de vista que prenem per respondre la pregunta. Com explicava David Brooks al seu últim article traduït a l'Ara, partir que hi ha un 1% de la població malvada que ha abusat del seu poder i un 99% bondadós que n'ha estat víctima és de sortida tan limitat com la resposta que sortirà d'aquest punt de vista. El govern Britànic, per la seva banda, ha encarregat un informe a l'Institut d'Estudis Fiscals. La investigació l'ha dirigit un premi Nobel d'economia i un seguit d'experts que intenten partir des de la neutralitat i la progressivitat. El punt de partida és molt més esperançador i els resultats que exposi seran molt més creïbles, però no deixa de ser una opinió recolzada en números, com els que diuen que un impost sobre les grans fortunes només suposaria un increment de l'1% en la recaptació i que és innecessari fer-lo per un resultat tan irrissori. I tants altres punts de vista que poden anar des de la pràctica dissolució de l'estat i la delegació de les seves funcions en empreses privades fins a la restauració dels gulags.
És evident que aquelles teories que recolzin en números les seves tesis seran més creïbles que d'altres, però cap moment és millor que la campanya electoral per recordar l'ús partidista que es pot fer de les matemàtiques. En unes dates com les actuals hauríem d'estar ja farts dels balls de números que cada partit presenta als seus mitjans afins que, com no pot ser d'una altra manera en una partitocràcia, prenen partit pels seus interessos partidistes. Si les matemàtiques poden ser manipulades, no cal que ni reflexionem en com es poden arribar a tergiversar les paraules; tampoc ens podem oblidar de la suma d'utilitzar les matemàtiques i les paraules de manera partidista que rep el nom de populisme (sí, allò en el que es pot convertir la democràcia si no s'encarrega de mantenir una societat viva i amb capacitat crítica).
Foto: Vicente Escudero
Davant de tot això els polítics actuen a la seva manera, Zapatero i Rubalcaba es llencen al populisme d'Hugo Chávez per intentar caçar algun vot indignat, Rajoy calla perquè se sap guanyador i sap que les seves propostes li poden prendre la majoria absoluta, Duran i Lleida avisa que les seves opinions li farien perdre vots i per això se les calla, Obama parla de matemàtiques i Merkel no diu res mentre va regulant el sector financer i treu pit quan li toquen el crostó. Però la opció correcte s'allunya de totes elles, malgrat n'agafa una part de cada una. De Zapatero i Rubalcaba me'n quedaria l'intent d'utilitzar la paraula per convèncer la voluntat popular, de Rajoy el silenci necessari per poder escoltar, d'Obama una part de les matemàtiques, de Duran i Lleida n'aprendria que s'ha de ser tan valent com Angela Merkel quan va treure pit davant dels Estats Units i l'FMI, no pas com la hiena que passeja pels passadissos del Congrés buscant el despatx més gran possible.
Foto: Vicente Escudero
D'aquesta mescla en sortiria una opció que tindria en compte la justícia que els que més n'extreuen de la societat hi aportin un percentatge superior; cosa que ajudaria a reforçar i recordar el Contracte Social que ens salva la vida als humans i que s'ha enterrat a les fosses comunes de la memòria. No oblidaria les xifres, però no deixaria mai de tenir en compte que aquestes es basen en éssers humans i que la capacitat d'adaptació d'aquesta espècie és el seu valor més gran. Una opció valenta i segura d'estar agafant el camí correcte, que no exclouria cap variable de les que s'han de tenir en compte per prendre decisions polítiques (l'economia, els efectes de la decisió, experiències prèvies, situació social i econòmica, ...), però que ha de plantejar un paradigma en que l'economia es subjugui a les necessitats humanes, no a l'inrevés, i aquesta nova manera de funcionar només pot partir d'un sistema fiscal que gravi les rentes més altes en una progressivitat que permeti a l'estat assolir dues de les seves antigues funcions: la redistribució de la renta i la correcció de les desigualtats. Tot això pot sonar molt socialista, però no és res més que les funcions que gent tan revolucionària com Adam Smith, John Stuart Mill i d'altres fundadors del liberalisme polític i econòmic li donava a l'estat i la democràcia liberal.
No hem canviat el nom de la manera de funcionar actual, però sembla bastant evident que no s'actua de la mateixa manera que la ideologia que es defensa a capa i espasa, si és que mai el liberalisme s'ha comportat així. El pensament únic mundial ens ha insistit fins a la sacietat que, en època de crisi, cal fer una passa enrere per poder-ne fer dues endavant en un futur que no para d'allunyar-se. I si els fem cas? I si tornem a començar avia'm si aquesta vegada ho fem millor? Faríem bé de començar per recuperar la progressivitat fiscal que va néixer com el sistema oposat a la regressivitat fiscal del feudalisme.
Estic fart de sentir parlar dels reptes que l'actualitat planteja als informadors. Que si wikileaks, que si les noves xarxes socials, que si l'efímer, que si sa santa mare era calba, que si m'he tornat estèril, que si m'he tornat inútil, que si, que si, que si. Tot equivocat, el periodisme no és una professió fàcil, però la seva funció és clara i no deixa lloc al dubte: enlluernar la veritat. A partir d'aquí podem estar d'acord que s'ha d'adequar el text al lector per poder arribar al màxim de gent possible, però tots aquests debats als que em referia han obviat tan aquest punt que obliden que la informació de la que parlen ja no es basa en aquesta premissa tan clara.
S'ha de saber triar. Foto: Vicente Escudero
El periodisme actual barreja dues crisis diferents, una és la incapacitat de l'informador per arribar a la gent, l'altra, la falta de voluntat de la gent per arribar a la informació. El problema és que es vol tractar ambdues dificultats, sense tenir en compte la segona. L'espectador dels telenotícies de Telecinco vol ser un agent actiu de la informació o mantenir-se com a espectador de la desgràcia humana? Els lectors de diaris amb tendències polítiques desvergonyides (com El Mundo, La Razón, El País o La Vanguardia) volen informar-se o que els diguin què han de defensar sense pensar-hi?*
Sempre hi han excepcions. Foto: Vicente Escudero
La pregunta que, sota el meu punt de vista, s'hauria de fer el periodisme és: ¿Ens hem quedat afònics amb tants crits o és la societat que ha ensordit sota la cridòria? La resposta és tan evident com clarivident, el periodista que hagi cridat s'ha quedat afònic i necessita reinventar-se o reflexionar sobre si és prou bo per continuar fent aquesta feina, el que no ha cridat, i encara hi és, ha d'impartir càtedra; en referència a les persones, la que s'hagi quedat a escoltar els crits ha ensordit i s'ha convertit en un absolut lumpen, qui ha sabut apartar-se dels crits i seleccionar quines veus volia escoltar va per bon camí, un camí que no acaba mai i que l'ha de seguir per anar creixent com a ciutadà.
Tres ciutadanes o tres idiotes? Foto: Vicente Escudero
El periodisme es culpa de l'existència d'idiotes, aquella gent que només és capaç de centrar-se en els seus interessos personals que, segurament, té tot el dia la televisió encesa amb Telecinco, el Mundo Deportivo a la taula del menjador i l'Sport a la tauleta de nit (en versió femenina seria la revista Hola! i la Lecturas) que compra la Cuore per la seva filla i comenta totes les notícies esportives amb el seu fill. Però els idiotes existeixen des de l'antiga Grècia, on va néixer el concepte.
El periodisme no té la culpa de l'existència, sí la té de la idiotització de la societat, d'haver generalitzat l'idiotisme a la majoria dels seus consumidors. Té la culpa d'haver-nos convertits en consumidors d'informació i no en ciutadans informats. Aquesta és la crisis de la informació actual; el repte pel periodista és trobar el camí de tornada cap al punt del que hauria de partir qualsevol notícia, que el tornarà a acostar al ciutadà, que combatrà la idiotització i que mai no s'hauria d'haver perdut: il·luminar la veritat.
* Segur que amb incomptables i lloables excepcions
Fins aquí hem arribat! O no? Hem d'esperar a veure què diuen els mercats sobre el tema, què n'opina el Financial Times o les agències de qualificació. Mentrestant, apareixen dades esfereïdores i, lamentablement, clarividents com les que exposa Albert Pla Nualart a l'Ara d'avui.
Tan clares i evidents com alguns exemples que ens dóna la vida quotidiana d'ara i d'abans. Quan el meu pare va arribar als anys 60 des de l'Esquirol, on difícilment havia sentit parlar el castellà, als grups de Sant Llorenç de Terrassa era conegut com el "catalán" junt amb un parell de famílies més. L'any 2004 jugant al Jàbac Can Jofresa el seu fill era el "catalufo" de l'equip junt amb el fill d'una de les altres famílies "catalanas" dels grups de Sant Llorenç.
No s'ha de negar el progrés, a mi mai em van apallissar per ser "catalufo". De totes maneres, tampoc em van parlar mai en català si no era per fer-ne befa. D'acord, ens hem de rendir a l'evidència que tothom coneix murcians que parlen català i, inclòs, independentistes. Però, per mala sort, l'evidència diu que aquests són més marcians que murcians. La realitat catalana parla castellà. No pots comprar un bitllet de tren en català si no és amb la màquina expenedora, la multa que et posaran no serà en català fins que no la rebis per escrit, ... i en definitiva, el nostre document nacional continua posant: espaÑol.
Si ens hem adonat que la convivència amb España és inviable, com és que no ens adonem de l'escac (¿i mat?) que el castellà suposa pel català? Fa un temps vaig llegir que la Transició havia aconseguit, sense proposar-s'ho, contra el català el què mai van poder el Decret de Novaplanta, la dictadura de Primo de Rivera* i la dictadura franquista conjuntament malgrat proposar-s'ho explícitament.
No sé si estarem a temps, però si hi ha un moment per salvar el català, i amb ell el projecte nacional de Catalunya, és ara. Amb una producció de cultura en català sense precedents, un Parlament més independentista que mai i amb un ampli recolzament de la societat civil que s'ha mostrat disposada a mobilitzar-se per una independència que és la única possibilitat de supervivència.
Ja passarem els comptes dels errors polítics de la Transició quan tinguem un Estat propi, ara no queda temps, "tenim pressa, molta pressa" i si volem evitar els tres passos que ens tenia preparats Espanya només ens queda sortir l'11 de setembre a cridar la solució: Independència!
*Dictadura que va fer el seu cop d'Estat des de Barcelona i, per tant, amb un gran recolzament català. Això no ho hem d'oblidar mai i ens ha de servir per no creure'ns el poble escollit.
Hi ha veritats que costen de sentir i inclòs d’acceptar, que em perdoni si algú se sent ofès; però el moviment del 15-M no ha aportat res a la societat que no sigui esperança. Les mesures i la organització que s’hi demanen i viuen ja fa temps que existeixen. Ara bé, sí que els ha servit d’altaveu. Tot el què demana el 15-M ja ha estat escrit, demanat i no se li ha fet cas. I quan faig aquesta última afirmació no parlo només dels polítics, si no que sobretot parlo d’una societat que s’ha mostrat impassible davant de totes les alertes fetes fins que li ha tocat el rebre.
Ara ens tocarà pagar per anar al metge, aguantar-nos amb una educació pública que demostrarà que es pot estar pitjor, estarem llargues temporades sense feina i quan la trobem serà precària, la nostra formació i amb ella el temps que hi hem dedicat serà pràcticament inútil (a no ser que ens serveixi per ser autosuficients), viurem un procés de fuga de cervells que no sé si equivaldrà a l’exili republicà (no ho crec), però agreujarà la crisis, ... I un llarg etcètera de càstigs que rebrem per haver acceptat la capacitat d’augmentar el consum com si aquesta fos el progrés.*
Ens hem de queixar davant d’això i podem fer-ho perquè en això consisteix la democràcia; malgrat tot, és el què ens mereixem i fins a les següents eleccions és el que tindrem. Perquè si una cosa ha demostrat la casta política actual és el seu immobilisme, el seu dèficit democràtic i la corrupció; a vegades, per robar i enriquir-se personalment i, d’altres, corrompent el vot dels ciutadans per defensar els interessos que no són propis de les persones que l’han votat per mantenir la trona (sí, això també és corrupció, per molt que sigui legal).
La crisi a peu de carrer. Foto: Vicente Escudero
Quin desastre, no? Doncs no, “no es oro todo lo que reluce” ni la merda és l’únic que fa pudor. Dins de tot aquest guirigall apareixen bris d’esperança; el primer, el 15-M, ha tingut molta publicitat, bona o dolenta, l’important és que se’n parli, diuen els experts en comunicació; la segona, la Banca Ètica, i la tercera, els micro-crèdits, no han tingut tanta publicitat, però són, si hi cap, encara més esperançadores.
A grans traços la Banca Ètica és la cara humana d’un sistema financer que malgrat ens pesi és necessari i no només és humana, també és sostenible i viable**. Per la seva banda, els micro-crèdits són alguna cosa semblant, però al tercer món (just ara s’inicia en països desenvolupats). És un sistema ideat per Muhammad Yumus, premi Nobel d’economia el 2006, consistent en un banc que dóna crèdits minúsculs a la gent més necessitada per poder iniciar projectes que els treguin de la pobresa.***
L’esquerra revolucionària, a la que no s’ha de confondre amb la radical, dirà que aquests dos casos amaguen la cara salvatge i explotadora del sistema; la maquillen i confonen a la gent que deixa de lluitar pel què vol. La dreta o el centre (digueu-li com vulgueu) no diu res, perquè projectes com aquests li demostren que va equivocada.
I jo diré que la Banca Ètica i els micro-crèdits marquen el camí d’un món millor. No critiquen el sistema, van a l’arrel del problema i el solucionen. No parlen de dretes (o falsos centres), d’esquerres ni de revolucions salvadores; trenquen el paradigma actual de la divisió política i tiren pel dret cap a la solució.
Per si mateixos no canviaran res, però són la opció per aquelles persones que estan fartes del present i del passat; a la majoria silenciosa que recolza el 15-M (per molt que el Mas digui que recolzen al Govern), a la gent que abandonarà el moviment si aquest comença a virar cap a l’esquerra i no fa el què en un principi semblava que faria. Marcar el camí cap a un nou paradigma del qual els micro-crèdits i la banca ètica en són el millor exemple.
* Els feliços anys 20 també van consistir en confondre l’estat del benestar amb la capacitat de consum i van acabar amb el crack del 29. Que bé aniria tenir la història sempre present, no només a “toro passat”
**Qui vulgui saber més sobre Banca Ètica que miri aquesta entrevista d’Andreu Buenafuente a Joan Antoni Melé de Triodos Bank *** El funcionament dels micro-crèdits està perfectament explicat al llibret: “¿Es posible acabar con la pobreza?” de Muhammad Yumus
I hi ha coses que fa molt temps que ja estan dites (fins i tot segles):
"Pobra gent miserable, pobles insensats, nacions que persistiu en el vostre mal i continueu cegues davant del vostre bé. Deixeu que s'emportin, davant dels vostres ulls, el més preciós i clar del què teniu, que saquegin els vostres camps, que robin de les vostres cases vells mobles que veu heredar dels vostres antepassats. Viviu de tal manera que res en relació a ells us preocupa. Sembla com si rebissiu amb gran felicitat que se us "substregui" la meitat dels vostres béns, de les vostres famílies, de les vostres vides.
I tots aquests mals tràngols, aquestes desgràcies, aquesta ruïna, no us la provoquen enemics, sinó, l'enemic aquell que vosaltres mateixos heu creat, pel que aneu tan ferventment a la guerra i per la grandesa de la qual no dubteu a oferir les vostres vides. Malgrat tot, aquell amo no deixa de tenir dos ulls, dues mans, un cos, tal i com succeeix amb tots els habitants de qualsevol dels nostres pobles. El què el singularitza són els mitjans que vosaltres li entregueu perquè us destrueixi.
D'on treu tots aquells ulls que us espien si no és de vosaltres mateixos? Com podria comptar amb totes aquelles mans que us colpegen si no els hi haguéssiu deixat vosaltres? Els peus amb els que trepitgen els vostres pobles, no són en tot cas, també, els vostres? Té algun poder sobre vosaltres que no provingui de vosaltres mateixos? Com s'atreviria a acosar-vos si no fós amb el vostre consentiment? Quin mal podria fer-vos si no fóssiu els encobridors del lladre que us roba, els còmplices de l'assassí que us mata i els traïdors a vosaltres mateixos?
Sembreu els vostres camps perquè ell els devasti, emmobleu les vostres cases per permetre el pillatge, eduqueu als vostres fills perquè puguin satisfer la seva luxúria, alimenteu als vostres nens perquè, en el millor dels casos, en faci d'ells soldats i els porti a la guerra, a la carniceria, els faci ministres de la seva codícia i executors de les seves venjances. Us preneu molèsties perquè ell pugui relaxar-se en les seves delícies i entregar-se als seus bruts plaers. Accepteu debilitar-vos perquè ell sigui més fort i mantingui la brida més apretada. I de tantes indignitats que les pròpies bèsties no aguantarien si les patissin, podrieu alliberar-vos, si ho intentessiu, ni tan sols això, simplement desitjant-ho.
Decidiu-vos a no servir més i sereu lliures. No us demano que l'empenyeu, que el feu trontollar, sinó només que no el sostingueu. Veureu llavors com, igual que un gran colós que perd la base, s'enfonsa sota els seus peus i es trenca"*
*Étienne De La Boétie(1530-1563), Discrus de la servitud voluntària. La traducció del castellà al català és meva
** Fotos de la pàgina de facebook de l'Acampadabcn
És una vergonya que el dia que mor Jorge Semprún, un dels intel·lectuals europeus més importants del segle XX, hagi de parlar d'una altra cosa. Tot i aquesta pena, després de veure les declaracions de Felip Puig em veig obligat a fer una denúncia que he tardat massa en fer-la; des de fa temps les esferes de poder organitzen les seves campanyes polítiques entorn d'uns punts que va definir Joseph Goebbels, ministre de propaganda nazi.
"1.- Principi de simplificació i de l'enemic únic. Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l'adversari en un únic enemic.
2.- Principi del mètode de contagi. Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s'han de constituir en una suma individualitzada.
3.- Principi de la transposició. Carregar sobre l'adversari les pròpies errades o defectes, responent a l'atac amb l'atac. "Si no pots negar les males notícies, inventen d'altres que distreguin".
4.- Principi de l'exageració i de la desfiguració. Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu.
5.- Principi de la vulgarització. Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.
6.- Principi de l'orquestració. La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D'aquí també ve la famosa frase: "Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat".
7.- Principi de renovació. S'han d'emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l'adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l'adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions.
8.- Principi de la versemblança. Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els "globus sondes" o "informacions fragmentaries".
9.- Principi de l'acallament. Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l'adversari, també contraprogramant amb l'ajut dels mitjans de comunicació afins.
10.- Principi de la transfusió. Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d'odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.
11.- Principi de la unanimitat. Arribar a convèncer a molta gent que pensa "com tothom", creant una falsa impressió d'unanimitat."*
Imatge extreta de Google Imatges
Feu la prova en qualsevol campanya electoral o en qualsevol ideologia i us adonareu que el ministre mort d'un govern autoritari del passat governa el món. Això és una vergonya i només el coneixement d'aquests punts ens pot salvar de caure a la trampa. Aquests tipus de coneixements són els que s'haurien d'ensenyar a l'escola, però simplement dubto que gaires professors de primària i, inclòs, secundària coneguin aquests punts. Potser ni tan sols els encarregats de decidir què es fa les escoles saben de la seva existència. Així anem.
Felip Puig dimissió!
* Punts de l'article en català de la Viquipèdia dedicat a Joseph Goebbels
** En temes de manipulació de la informació no em cansaré de parlar del llibre "Cómo nos venden la moto" de Noam Chomsky i Ignacio Ramonet
Zygmunt Bauman conclou que en la modernitat líquida l'educació ha de combatre l'atomització de la vida que no deixa entendre el procés educatiu perquè aquest és massa llarg en relació a la resta d'experiències que els éssers humans viuran a la vida. Proposa com a única via de solució l'educació contínua.
Llibres al carrer. Foto: Vicente Escudero
Si ho acceptem com a axioma ens haurem de centrar en com aconseguir-ho dins d'una societat moderna; entenent moderna com adormida, nihilista* i faltada d'expectatives**. Al meu entendre això només es pot dur a terme poc a poc. Una revolució no és possible, sí ho són els petits canvis que es poden viure al tractar les coses punt per punt.
De manera que la dificultat que l'atomització de la vida planteja a l'educació només es pot resoldre amb l'atomització de la segona; perquè aquesta pugui combatre punt per punt els problemes que se li plantegen.
M'explico. L'exèrcit alemany a la II Guerra Mundial utilitzava la tàctica de la blitzkrieg que consistia en concentrar l'atac en un punt de les defenses enemigues per penetrar-les i un cop trencades es tornaven inútils. Napoleó, per la seva banda, dividia els exèrcits rivals i lluitava diferents batalles més petites en les que la seva inferioritat numèrica no era determinant***.
Per tant, l'estratègia educativa no pot ser com l'actual que es val del sistema de la pesca d'arrossegament. Ja que, igual que en la pesca, la xarxa no és capaç per destriar que és positiu i què és negatiu de manera satisfactòria. La pedagogia actual ha de ser capaç de determinar els reptes i atacar-los un per un.
La dificultat més gran que hi ha actualment per aconseguir això és, trista i planament, la inoperància de la comunitat educativa (del ministre o consellera de torn al mestre). La intel·ligència mitjana d'aquest grup de professionals està molt per sota de la que pugui tenir qualsevol altre que requereixi formació universitària. Això és cert, però no és suficient per creure que aquest canvi no és possible. Que la majori de cervells estiguin poc dotats no vol dir que no hi hagi gent capacitada.
Cada cosa al seu lloc, en educació igual. Foto: Vicente Escudero
Per altra banda; si dic inoperant, i no inútil, és perquè molts cervells que es dediquen a l'educació estan desactivats més aviat que no incapacitats. Si en economia s'entén que l'excés de regulació limita als emprenedors i aquests han de ser potenciats. Per què no es fa igual en educació****? Per què trobem, doncs, ministres i conselleres obsessionats en regular, fins i tot, com han de vestir els alumnes?
Marquem un nord a l'educació amb una legislació oberta i que serveixi de marc (una mena de Constitució de l'Educació o un codi deontològic de l'educador). Deixem que sigui el personal de cada centre el que decideixi quines són les seves necessitats i quina és la manera d'atacar-les. Despertem al professorat traient-lo de la cadena de muntatge en la que els hem posat i deixem-los fer la seva feina per després poder valorar si són aptes o no per fer el que se'ls demana.
Hem de diferenciar l'educació de la formació. La segona està relacionada amb les sortides laborals; la primera ha de servir per tenir uns ciutadans lliures, capaços de ser feliços i que puguin caminar pel camí de la humanitat amb el cap ben alt, no com ens toca anar a nosaltres.
* Visió de Nietszche a "Anticrist"
** Tic que denuncia Paul Krugman a "L'època de les expectatives limitades"
*** Per fer-ho, es valia de la gran velocitat de desplaçament de les seves tropes, cosa que també va aprofitar l'exèrcit franquista gràcies als camions Ford que el govern nord-americà li venia a preu de saldo, mentre tenia milers de Brigadistes Internacionals combatent al bàndol republicà.
**** Ho entendria en una dictadura, però no en un govern que busca ser l'embanderat de la llibertat.
