Aquesta és la pregunta que es podria fer a un economista, estadista o al tipus d'ista que s'encarregui de les polítiques fiscals. La setmana que els inventors dels sistemes d'anàlisis en la influència que les decisions de govern tenen sobre l'economia més utilitzats pels estats reben un Nobel (un granet de sorra més al desert del dubte sobre l'objectivitat del jurat dels Nobel d'economia a l'hora d'entregar el premi, ja que la gestió de la crisis per part dels governs tampoc és que estigui sent exemplar; de moment, haurem de pensar que és culpa dels polítics, algun dia sabrem si era culpa dels anàlisis també), la setmana en que la cursa electoral cap al 20-N sembla que ha començat ja de manera salvatge i amb tothom en el paper que se li esperava. La setmana que definitivament el moviment "Ocuppy Wal Street" s'ha col·locat al centre de la tempesta informativa, aquesta setmana és l'adequada per fer-se la pregunta "matemàtiques o populisme?". D'una resposta sensata en sortirà un destí millor per tots els reptes que trobarem d'ara en endavant.
 |
| Foto: Vicente Escudero |
El primer que hem de tenir en compte és el punt de vista que prenem per respondre la pregunta. Com explicava David Brooks al seu últim article traduït a l'Ara, partir que hi ha un 1% de la població malvada que ha abusat del seu poder i un 99% bondadós que n'ha estat víctima és de sortida tan limitat com la resposta que sortirà d'aquest punt de vista. El govern Britànic, per la seva banda, ha encarregat un informe a l'Institut d'Estudis Fiscals. La investigació l'ha dirigit un premi Nobel d'economia i un seguit d'experts que intenten partir des de la neutralitat i la progressivitat. El punt de partida és molt més esperançador i els resultats que exposi seran molt més creïbles, però no deixa de ser una opinió recolzada en números, com els que diuen que un impost sobre les grans fortunes només suposaria un increment de l'1% en la recaptació i que és innecessari fer-lo per un resultat tan irrissori. I tants altres punts de vista que poden anar des de la pràctica dissolució de l'estat i la delegació de les seves funcions en empreses privades fins a la restauració dels gulags.
És evident que aquelles teories que recolzin en números les seves tesis seran més creïbles que d'altres, però cap moment és millor que la campanya electoral per recordar l'ús partidista que es pot fer de les matemàtiques. En unes dates com les actuals hauríem d'estar ja farts dels balls de números que cada partit presenta als seus mitjans afins que, com no pot ser d'una altra manera en una partitocràcia, prenen partit pels seus interessos partidistes. Si les matemàtiques poden ser manipulades, no cal que ni reflexionem en com es poden arribar a tergiversar les paraules; tampoc ens podem oblidar de la suma d'utilitzar les matemàtiques i les paraules de manera partidista que rep el nom de populisme (sí, allò en el que es pot convertir la democràcia si no s'encarrega de mantenir una societat viva i amb capacitat crítica).
 |
| Foto: Vicente Escudero |
Davant de tot això els polítics actuen a la seva manera, Zapatero i Rubalcaba es llencen al populisme d'Hugo Chávez per intentar caçar algun vot indignat, Rajoy calla perquè se sap guanyador i sap que les seves propostes li poden prendre la majoria absoluta, Duran i Lleida avisa que les seves opinions li farien perdre vots i per això se les calla, Obama parla de matemàtiques i Merkel no diu res mentre va regulant el sector financer i treu pit quan li toquen el crostó. Però la opció correcte s'allunya de totes elles, malgrat n'agafa una part de cada una. De Zapatero i Rubalcaba me'n quedaria l'intent d'utilitzar la paraula per convèncer la voluntat popular, de Rajoy el silenci necessari per poder escoltar, d'Obama una part de les matemàtiques, de Duran i Lleida n'aprendria que s'ha de ser tan valent com Angela Merkel quan va treure pit davant dels Estats Units i l'FMI, no pas com la hiena que passeja pels passadissos del Congrés buscant el despatx més gran possible.
 |
| Foto: Vicente Escudero |
D'aquesta mescla en sortiria una opció que tindria en compte la justícia que els que més n'extreuen de la societat hi aportin un percentatge superior; cosa que ajudaria a reforçar i recordar el Contracte Social que ens salva la vida als humans i que s'ha enterrat a les fosses comunes de la memòria. No oblidaria les xifres, però no deixaria mai de tenir en compte que aquestes es basen en éssers humans i que la capacitat d'adaptació d'aquesta espècie és el seu valor més gran. Una opció valenta i segura d'estar agafant el camí correcte, que no exclouria cap variable de les que s'han de tenir en compte per prendre decisions polítiques (l'economia, els efectes de la decisió, experiències prèvies, situació social i econòmica, ...), però que ha de plantejar un paradigma en que l'economia es subjugui a les necessitats humanes, no a l'inrevés, i aquesta nova manera de funcionar només pot partir d'un sistema fiscal que gravi les rentes més altes en una progressivitat que permeti a l'estat assolir dues de les seves antigues funcions: la redistribució de la renta i la correcció de les desigualtats. Tot això pot sonar molt socialista, però no és res més que les funcions que gent tan revolucionària com Adam Smith, John Stuart Mill i d'altres fundadors del liberalisme polític i econòmic li donava a l'estat i la democràcia liberal.
No hem canviat el nom de la manera de funcionar actual, però sembla bastant evident que no s'actua de la mateixa manera que la ideologia que es defensa a capa i espasa, si és que mai el liberalisme s'ha comportat així. El pensament únic mundial ens ha insistit fins a la sacietat que, en època de crisi, cal fer una passa enrere per poder-ne fer dues endavant en un futur que no para d'allunyar-se. I si els fem cas? I si tornem a començar avia'm si aquesta vegada ho fem millor? Faríem bé de començar per recuperar la progressivitat fiscal que va néixer com el sistema oposat a la regressivitat fiscal del feudalisme.
