Els reptes de l'informador

Estic fart de sentir parlar dels reptes que l'actualitat planteja als informadors. Que si wikileaks, que si les noves xarxes socials, que si l'efímer, que si sa santa mare era calba, que si m'he tornat estèril, que si m'he tornat inútil, que si, que si, que si. Tot equivocat, el periodisme no és una professió fàcil, però la seva funció és clara i no deixa lloc al dubte: enlluernar la veritat. A partir d'aquí podem estar d'acord que s'ha d'adequar el text al lector per poder arribar al màxim de gent possible, però tots aquests debats als que em referia han obviat tan aquest punt que obliden que la informació de la que parlen ja no es basa en aquesta premissa tan clara.

S'ha de saber triar. Foto: Vicente Escudero

El periodisme actual barreja dues crisis diferents, una és la incapacitat de l'informador per arribar a la gent, l'altra, la falta de voluntat de la gent per arribar a la informació. El problema és que es vol tractar ambdues dificultats, sense tenir en compte la segona. L'espectador dels telenotícies de Telecinco vol ser un agent actiu de la informació o mantenir-se com a espectador de la desgràcia humana? Els lectors de diaris amb tendències polítiques desvergonyides (com El Mundo, La Razón, El País o La Vanguardia) volen informar-se o que els diguin què han de defensar sense pensar-hi?*

Sempre hi han excepcions. Foto: Vicente Escudero

La pregunta que, sota el meu punt de vista, s'hauria de fer el periodisme és: ¿Ens hem quedat afònics amb tants crits o és la societat que ha ensordit sota la cridòria? La resposta és tan evident com clarivident, el periodista que hagi cridat s'ha quedat afònic i necessita reinventar-se o reflexionar sobre si és prou bo per continuar fent aquesta feina, el que no ha cridat, i encara hi és, ha d'impartir càtedra; en referència a les persones, la que s'hagi quedat a escoltar els crits ha ensordit i s'ha convertit en un absolut lumpen, qui ha sabut apartar-se dels crits i seleccionar quines veus volia escoltar va per bon camí, un camí que no acaba mai i que l'ha de seguir per anar creixent com a ciutadà.

Tres ciutadanes o tres idiotes? Foto: Vicente Escudero

El periodisme es culpa de l'existència d'idiotes, aquella gent que només és capaç de centrar-se en els seus interessos personals que, segurament, té tot el dia la televisió encesa amb Telecinco, el Mundo Deportivo a la taula del menjador i l'Sport a la tauleta de nit (en versió femenina seria la revista Hola! i la Lecturas) que compra la Cuore per la seva filla i comenta totes les notícies esportives amb el seu fill. Però els idiotes existeixen des de l'antiga Grècia, on va néixer el concepte.

El periodisme no té la culpa de l'existència, sí la té de la idiotització de la societat, d'haver generalitzat l'idiotisme a la majoria dels seus consumidors. Té la culpa d'haver-nos convertits en consumidors d'informació i no en ciutadans informats. Aquesta és la crisis de la informació actual; el repte pel periodista és trobar el camí de tornada cap al punt del que hauria de partir qualsevol notícia, que el tornarà a acostar al ciutadà, que combatrà la idiotització i que mai no s'hauria d'haver perdut: il·luminar la veritat.

 

* Segur que amb incomptables i lloables excepcions