Legitimitat deslegitimitzadora

Sobre les revoltes al món islàmic, ETA i SORTU

On està el problema d'atacar a aquell que t'ataca a tu? Algú seria capaç d'obligar a un país a no defensar-se de l'ocupació d'un país veí?

Foto extreta del blog de Vicente Escudero

De la mateixa manera que mirem amb benevolència a aquell palestí que llença pedres a un tanc jueu, no hauríem de veure igual al manifestant que clava un cop de puny al polícia que li descarrega tota la ràbia (acumulada en una vida de frustracions i fracassos fins que va entrar al cos dels mossos) a base de cops de porra?

Bé, el cas és que cap del dels dos aconseguirà el seu objectiu. El primer mai farà fora al tanc (almenys així) i el segon només aconseguirà que el criminalitzin a ell i el moviment que defensa. Llavors perquè les alternatives s'han de limitar a unes normes dictades per aquells que els oprimeixen, mentre el poder ni tan sols fa cas de les lleis que ell mateix redacta?

La resposta pot ser simple i clara, malgrat hi hagin més raons; l'alternativa que utilitza la violència no es mostra com a tal. Ja que per molt que canviïn els objectius, sinó canvien també els mitjans no es pot presentar com a vertadera alternativa.

Aquesta dona de Bilbao segurament no va arribar a veure la pau. Foto: Vicente Escudero

Per què són diferents els rebels libis? En el moment que ets l'objectiu d'un atac, la violència es fa inevitable si no vols deixar doblegar les teves idees. Ho converteix això en violència legítima? Des del punt de vista moral, és clar que sí*. Però si ens ho mirem des d'un punt de vista real, és així?

Ho farà la Concha? Foto: Mariona Rierola

Des del meu punt de vista: no. Perquè el guanyador d'una guerra només queda legitimat per aquesta i, per tant, feta la llei feta la trampa. Una nova guerra i una derrota aquest cop li prendria la legitimitat. Fins que no s'arribi a un pacte en igualtat de condicions entre ambdues parts (sense guanyadors i perdedors, ni rics i pobres, ni poderós i àcrates), en el que l'únic que prevalgui sigui la raó i la justícia internacional (sempre que aquesta no s'encarregui només d'imposar el lliure mercat) mai hi haurà una legitmitat real.

Per tant, sense poder criticar al rebel libi; mai existirà una violència legítima, ja que aquesta sempre podrà ser resposta per una violència que es consideri igual de legítima de manera que es pugui entrar en un espiral del què seria impossible sortir-ne. Espiral al que les protestes pacífiques mai ens podrien evocar.

Dit això. Visca les revolucions als països àrabs; ara només esperem que no quedin convertides en revoltes que ho canviïn tot per no canviar res.

*Interessant la filosofia en la que s'excusa Jorge Semprún per haver matat molts SS, no puc citar fonts perquè me la va explicar la Núria.
**Em permeto el luxe de recomenar un llibre que encara no m'he llegit i que tinc en llista d'espera des de fa molt temps; no és ètic, però Howard Zinn s'ho mereix i et pots permetre el luxe de recomenar-lo sense haver llegit el llibre. Sobre la Guerra. La paz como imperativo moral