Fins aquí hem arribat! O no? Hem d'esperar a veure què diuen els mercats sobre el tema, què n'opina el Financial Times o les agències de qualificació. Mentrestant, apareixen dades esfereïdores i, lamentablement, clarividents com les que exposa Albert Pla Nualart a l'Ara d'avui.
Tan clares i evidents com alguns exemples que ens dóna la vida quotidiana d'ara i d'abans. Quan el meu pare va arribar als anys 60 des de l'Esquirol, on difícilment havia sentit parlar el castellà, als grups de Sant Llorenç de Terrassa era conegut com el "catalán" junt amb un parell de famílies més. L'any 2004 jugant al Jàbac Can Jofresa el seu fill era el "catalufo" de l'equip junt amb el fill d'una de les altres famílies "catalanas" dels grups de Sant Llorenç.
No s'ha de negar el progrés, a mi mai em van apallissar per ser "catalufo". De totes maneres, tampoc em van parlar mai en català si no era per fer-ne befa. D'acord, ens hem de rendir a l'evidència que tothom coneix murcians que parlen català i, inclòs, independentistes. Però, per mala sort, l'evidència diu que aquests són més marcians que murcians. La realitat catalana parla castellà. No pots comprar un bitllet de tren en català si no és amb la màquina expenedora, la multa que et posaran no serà en català fins que no la rebis per escrit, ... i en definitiva, el nostre document nacional continua posant: espaÑol.
Si ens hem adonat que la convivència amb España és inviable, com és que no ens adonem de l'escac (¿i mat?) que el castellà suposa pel català? Fa un temps vaig llegir que la Transició havia aconseguit, sense proposar-s'ho, contra el català el què mai van poder el Decret de Novaplanta, la dictadura de Primo de Rivera* i la dictadura franquista conjuntament malgrat proposar-s'ho explícitament.
No sé si estarem a temps, però si hi ha un moment per salvar el català, i amb ell el projecte nacional de Catalunya, és ara. Amb una producció de cultura en català sense precedents, un Parlament més independentista que mai i amb un ampli recolzament de la societat civil que s'ha mostrat disposada a mobilitzar-se per una independència que és la única possibilitat de supervivència.
Ja passarem els comptes dels errors polítics de la Transició quan tinguem un Estat propi, ara no queda temps, "tenim pressa, molta pressa" i si volem evitar els tres passos que ens tenia preparats Espanya només ens queda sortir l'11 de setembre a cridar la solució: Independència!
*Dictadura que va fer el seu cop d'Estat des de Barcelona i, per tant, amb un gran recolzament català. Això no ho hem d'oblidar mai i ens ha de servir per no creure'ns el poble escollit.
Estimat Guillem,
ResponEliminasembla que el teu blog m'inspira més que els apunts de Derecho - i dic Derecho perquè a la Universitat pública i catalana on estudio, només dos de les sis assignatures que segueixo utilitzen com a llengua vehicular el català, potser és casualitat-. I això desperta el meu efervescent patriotisme, però sense anar tan lluny. I quan dic patriotisme -tot i que els nacionalismes m'avorreixin una mica- em refereixo al català. Tot i dir-me Matencio i Barranquero, fet que en alguns cercles això em condemna a ser una espanyola irrevocable, una XARNEGA i, a més, m'ho diguin amb més barbarismes que no pas els que el Sr. Matencio em permetria. De fet, la meva mare andalusa i catalana probablement ha llegit més literatura en català que l'abanderat del SEPC, el molt imbècil que em deia xarnega. Doncs sí, realment necessitem una àmplia cultura catalana i en català, el correcte si pot ser. No només pels xarneguets, sinó també pels catalanets; i tu i jo en coneixem uns quants que haurien de saber d'on prové la seva bandera abans d'anar d'abanderats del catalanisme.
Doncs si bé estem d'acord en la necessitat de reforçar, millorar i expandir la cultura catalana no trobo que el castellà i Espanya sentencii a mort Catalunya. Realment, tot i que en primera instància em senti enormement orgullosa de ser catalana, no vull renunciar a les meves arrels espanyoles. He de renunciar a voler sentir-me espanyola per ser catalana? Trobo que no, m'identifico amb tradicions i cultura espanyoles, m'agrada ser biligüe i ansio ser trilingüe o quadrilingüe.
Si parlem de política, però, tan poc m'inspira la política actual catalana com l'espanyola. La indepenència no és el meu objectiu més proper. Tinc altres prioritats, com un Estat social i democràtic de debò. M'és igual que el meu president sigui espanyol o català mentre respecti i promogui un Estat just, participatiu i plural, amb tot el significat que tenen aquestes paraules i s'empenyen en buidar. M'és indiferent que el meu president es digui Mas o Pérez. Jo no vull la independència, en tot cas l'autodeterminació però sobretot, un Estat com el que t'he dit on evidentment, en la política social, la llengua i cultura catalana es veurien necessàriament reforçades, millorades i exteses a molts més àmbits.
Espero trobar més inspiració ara que has obert de nou el debat en el teu blog.
Fins una altra,
Mireia.