Apolgia de l'ateisme bel·licós II

L'endemà el blogaire va haver d'endreçar l'habitació una mica, ara que s'havia tret l'espina podia agafar-s'ho amb més calma; al cap de dos dies va haver de posar una rentadora i acabar la neteja de l'habitació. Al tercer dia, per fi, s'hi va poder posar i acabar el que havia començat. Com que havia tardat uns dies a reprendre la feina li va venir al cap una nova cita, la d'aquell frare castellà del segle XVI que després de 5 anys a la presó va reiniciar el seu periple de docència a la Universitat de Salamanca amb una frase que el blogger havia après d'aquella professora de castellà tan inútil que donava les classes en català, però que li va servir per impressionar al brillant professor d'història l'any següent al seu nou institut. Així que deixant-se portar per la nostàlgia decideix començar la segona part de la seva apologia amb "Decíamos ayer", dubta uns segons si traduir-la o no i al final decideix que no. Curiosament no es planteja ni per un instant que està carregant el text de cites i que si segueix per aquest camí l'haurà de tornar a llençar a la paperera.

Foto: Vicente Escudero

Així que com dèiem ahir, el blogaire es va posar a repassar les cites que tenia apuntades. N'hi faltaven dues. La primera era llarguíssima, Nietszche anava enumerant i qualificant d'imaginari cada element de la religió. Acte seguit comparava aquest món de ficció amb el món dels somnis,  de la confrontació en surt victoriós i per golejada l'univers oníric, ja que, segons el filòsof prussià, aquest últim, com a mínim, reflexa la realitat. Mentre el món il·lusori del cristianisme "falseja, desvalora i nega la realitat". Aleshores el text versa sobre les raons que porten a la invenció de Déu, culpa a la por a tot allò que és natural i, per tant, imprevisible, és a dir, que la humanitat es va inventar Déu com antítesis a la natura i d'aquesta manera tenir-la controlada conclou el blogaire.

*No he sapigut triar quina versió era millor

En aquest punt, ja s'hauria d'haver adonat que havia perdut el nord i que s'havia deixat absorbir per la fascinant filosofia de Nietszche, que ja no estava seguint el propòsit del seu escrit, però hi estava enganxat i no podia parar d'escriure. Així que continuava "Però amb això queda aclarit tot", només aquell qui pateix la realitat és capaç de modificar-la. En aquest punt, malgrat la brillant maniobra dialèctica amb la que Nietszche relaciona la religió i la infelicitat, el blogger no podia explicar-ho així perquè d'aquesta manera donava coartada a aquells qui consideren la fe com a únic camí cap a la felicitat dins d'un món devastat per la humanitat. Estava d'acord amb l'afirmació del filòsof perquè havia vist amb els seus propis ulls com allò passava, però havia d'explicar a aquells que es sentien infeliços que la seva solució es trobava a la raó i no calia fugir a "teleologies imaginàries (el regne de Déu, el judici final, la vida eterna)" ni encomanar-se a "éssers imaginaris (Déu, esperit, ànimes)". Repassant les notes el blogaire veu que Nietszche anomena a la gent que actua així "realitats fracassades" i li sembla excessiu, fins i tot, obscè; ell no es veu capaç de dir-li "fracassada" a la seva àvia, però ho entén com una més de la gran quantitat d'irreverències que el filòsof regala a aquells contra els qui va dirigit el seu pensament i decideix prescindir d'aquesta part i actualitzar el text per així evitar antipaties que podrien desembocar en malentesos. Saltant-se aquesta part, el blogger continua explicant perquè no creure dient: "la preponderància de sentiments de desplaer" és el que ens porta a "aquella moral i religió fictícies". Aquesta frase sola no diu res, pensa, però està convençut que s'entendrà fàcilment si hi afegeix que ningú recomanaria a cap altra persona que s'acostumés a tenir sentiments negatius si és que no desitja la infelicitat de l'aconsellat.

Foto: Vicente Escudero

És en aquest punt que el blogaire se n'adona, va decidir agafar aquest estil per escurçar les cites de Nietszche i aquest paràgraf és més llarg que la nota que havia pres en aquella població del sud d'Espanya amb nom àrab i de difícil gentilici, allà on els seus amics no entenien perquè llegia coses tan avorrides; allà on, fins i tot, hi havia algun amic que no entenia com podia llegir en ple segle XXI. Va ser aleshores, quan el blogger s'adonà que feia línies que pensava en cercles. Així mentre un grup francès, que utilitza sons del folklore balcànic i canta en anglès, li pregunta on era quan Napoleó va morir; decideix que més li val anar a sopar i li queda el dubte de si la conclusió serà encara prou interessant per no complir amb el tòpic de terceres parts mai van ser bones, ja que se'n va convençut que amb aquesta segona part ha baixat la qualitat de l'escrit; però no es sent amb prou forces per tornar a començar, així que s'aferra a l'esperança que serà capaç de tornar-ho a aixecar un altre dia.

 

*La cançó no diu res de Napoleó, l'escrit parla d'un

poema que hi ha al llibret del disc al qual pertany aquesta cançó