Apolgia de l'ateisme bel·licós III (i final)

Fa estona que ha acabat aquell programa de dos capítols que el fa sentir tan orgullós de ser d'aquella petita part del maleït país de la pell de brau, ja ha mirat la reposició d'aquella sèrie de quan era petit (bé, en realitat; només era més jove, ja que si es compara es sentia infinitament més gran aleshores; el pas dels anys li ha ensenyat que per cada passa que t'hi acostes, l'horitzó en fa dues enrere; lluitant contra això s'havia posat a escriure aquest seguit d'articles), el fet és que ja havia complert amb totes les rutines d'abans d'anar a dormir; fins i tot, havia escoltat un parell dels podcasts que duia enrederits d'aquell programa de ràdio que li serveix per anar fent el modernillo entre els seus amics enamorats d'aquella versió patètica del reagge.

Foto: Vicente Escudero

Malgrat tot, no tenia son; normalment amb això ja en tenia prou, però hi havien dies que ni la rutina més automàtica de les rutines era capaç de fer-li venir la son. Ahir era un dia d'aquests, un cop en va tenir prou de donar voltes pel món amb els ulls tancats va seguir el consell de l'Albert Pla per despertar-se, va obrir les parpelles i agafà la màquina d'escriure per acabar d'una vegada el que li va venir al cap en una discussió de sobretaula d'aquelles que, representa, que deu a la religió que està disposat a aniquilar.

S'havia guardat mitja cita per a la conclusió, era de Mario Vargas-Llosa i del mateix article que ja havia citat. Li hagués agradat explicar l'odi que sent per l'escriptor peruà que ha viscut a Barcelona, però que en un dels seus últims articles afirma que votarà a UPyD per frenar els nacionalismes perifèrics i dir-li, amb majúscules si fes falta, es de malnacido el ser desagradecido; però això ho haurà de deixar per un altre article que encara no té pensat o potser ho posarà al seu nou compte de twitter (@guirielcar) que s'ha fet per preguntar a l'aire coses que no sap.

Després d'un article tan ple de cites, volia escriure una conclusió original amb la que respondria els tòpics de l'agnòstic, en aquest cas Vargas-Llosa, que sense cap mena de vergonya intel·lectual (sí, al final havia decidit dir-li poca vergonya) afirma que "la idea d'una extinció definitiva seguirà sent intolerable pel ser humà comú"; si el blogaire no hagués sentit parlar tantes vegades bé d'ell tornaria a posar en dubte el criteri del jurat dels Nobel, perquè creia que un escriptor que és capaç de classificar els éssers humans entre els "comuns" i els no-comuns no pot rebre un premi per "les seves imatges mordaces de la resistència" com havien dit el dia del lliurement, al blogger l'home que no buscava la raó per sobre de la doctrina imposada no li sembla del tot una imatge de resistència. La frase afegia "corrent", però el blogaire no hi volia fer sang en el que creia una expressió desencertada, a la nota seguia l'argument, tot i això va decidir deixar-ho allà perquè era donar més voltes al tema.

Foto: Vicente Escudero

Aprofitant l'avinentesa continuaria la conclusió explicant la diferència entre la creença i la fe, que, malgrat ser només un joc de paraules, li semblava importantíssim per entendre que creure en Déu, Al·là, Iavhè o com li volguessin dir només podia ser cosa de necis; en aquell moment li va creuar pel cap Tony Judt, des del seu llit de mort, parlant de la importància de les paraules pel pensament de la gent, però s'havia promès no citar ningú que no fos Vargas-Llosa i va haver de treure's del cap l'historiador anglès. Tornant al joc de paraules, volia explicar que era important creure; que la falta de fe no havia de portar a la falta de creences (aquesta havia estat una crisis que ell ja havia passat), la religió havia volgut convertir aquestes dues paraules en sinònims perquè tenir fe prengués el sentit positiu de creure. El blogaire volia destapar la diferència entre aquests dos sinònims i deixar clar que es podia creure des d'un punt de vista racional, però mai es podrà tenir fe sense apagar alguna part de la raó. Per aquesta raó li molestava la cita amb la que havia començat l'escrit i la conclusió, perquè li semblava mesquí negar a una part tan gran de la població mundial la capacitat de convertir-se en un ciutadà lliure i racional.

Estava a punt d'acabar el seu projecte més ambiciós des que es va posar a fer veure que escrivia i no es sentia especialment alleugerit. Ja veia a venir com acabaria l'escrit i malgrat tot no acabava de desprendre's del text com havia aconseguit amb la primera part. De totes maneres creia que podia estar satisfet, el text era ric en arguments; potser recarregat de cites, cosa que el feia pensar en: quan s'atreviria a escriure en el seu nom? però, sobretot, estava orgullós d'explicar el que s'havia proposat. Tot i així, no podia deixar de lamentar-se de no tenir més lectors per d'aquesta manera aconseguir un feedback més ric i immediat, igualment seguia encuriosit per aquell anònim que li havia donat la raó en un comentari (estava convençut que era un conegut, però no s'havia atrevit a investigar entre els seus pocs lectors).

 

Foto: Vicente Escudero

En aquest moment, mentre escrivia la introducció a la conclusió final citant de nou al Nobel peruà i posant en dubte la possibilitat que la religió no entrés al poder, sobretot en un país com Espanya o en un continent manat per cristianodemòcrates, mentre li preguntava a Vargas-Llosa si seria necessari, doncs, prohibir partits com els de Duran i Lleida o Angela Merkel. Mentre responia al reputat columnista que afirmava que la religió era un element"sa per la democràcia del país". Mentre anava desgranant una a una les raons per les que havia erigit el seu propi Zaratustra i explicava perquè el tenia postrat a la guillotina esperant la seva hora. Just abans de donar la senyal al botxí, el blogaire es va adonar que si acabava el text trobaria a faltar el debat intel·lectual al qual s'havia obligat la última setmana i va ser des de l'enyorança que va veure que havia de mantenir aquesta controvèrsia viva dins seu. Va ser aleshores quan va decidir deixar el text inacabat amb la intenció que tothom pensés la seva pròpia conclusió, a la vegada que donava el missatge que, malgrat tenir unes conviccions tan fortes com les seves, no s'han de donar per tancats del tot els dubtes.

Així va ser com el blogger se'n va anar a dormir tranquil aquell dimarts que li costava dormir, després de deixar inacabat l'escrit al qual havia dedicat les hores més curtes de la seva vida i tot esperant no tardar gaire a tenir una nova idea per escriure per d'aquesta manera: pensant, demostrar-se que existeix.