Apolgia de l'ateisme bel·licós

El blogaire està indecís, fa temps que té l'habitació feta un fastig; però també fa temps que va tenir una discussió amb la seva tieta sobre "El convidat" i en vol escriure. En acabar la discussió amb la seva tieta es va recordar d'aquell article del Vargas-Llosa defensant les Jornades Mundial de les Joventuts en el qual ell es declarava no-creient, però considerava la religió necessària perquè "la cultura només serà útil per a petites minories a l'hora de substituir Déu" negant-li d'aquesta manera la possibilitat de ser racional a la majoria de la humanitat. Ja n'estava fart dels agnòstics i els ateus condescendents; ja feia temps que considerava als creients deficients mentals (no com a insult, sinó entenent com a deficiència la incapacitat mental d'acceptar els buits del coneixement humà), però després d'aquesta conversa ha vist que el problema no són els creients, que arriben a ser fins a cert punt honrosos per anar per la vida amb els ulls tancats, sinó els agnòstics; gent massa racional per acceptar l'existència d'un ésser superior i massa porucs o dèbils d'esperit per poder negar-la. Tampoc se salvaven del seu judici inquisitorial els ateus que no es mostren bel·ligerants contra la idea d'un déu.

Déu amenaçador? Foto: Vicente Escudero

 Arran d'aquesta nova descoberta el blogaire estava disposat a escriure un dels seus articles incendiaris que només llegeixen la tieta abans esmentada, el seu amic d'erasmus (ara que li sobra temps) i quatre despistats més que l'il·luminat no encerta a saber com és que encara volen saber què pensa. Malgrat tot, el blogger se sent útil escrivint i està començant a oblidar la premissa amb la qual va començar les seves aventures: "sobretot que sigui curt, que la gent no està disposada a perdre el temps amb tu". Amb aquesta entrada ja ho ha intentat més de dues i tres vegades i en totes ha decidit tornar a començar, ara creu que ha trobat la fórmula, sap que no va començar a escriure el blog per explicar històries, però aquest cop hi ha de recórrer. No vol anar d'original perquè li ha copiat la idea a un escriptor de renom, tot i això, no se sent malament ja que creu que el fi justifica els mitjans, en aquest cas. Si per obrir els ulls a la gent s'ha de prendre les idees als altres, doncs es fa; a més, segur que en Monzó hi estaria d'acord per aquesta causa.

 El cas és que tenia unes notes preses des de feia temps, les va anotar a l'estiu en aquella població del sud amb nom àrab envoltat dels seus amics incapaços d'entendre com algú es podia llegir coses tan avorrides, de fet n'hi havia que no entenien com podia haver-hi gent que en ple segle XXI encara llegís. La problemàtica rau en el fet que no hi havia manera de fer entrar les cites de Nietszche en cap dels seus escrits, tots quedaven pedants, inconnexes o simplement avorrits, però el blogaire creia que hi havien de sortir; per ell el problema de l'ateisme llatí sempre havia estat l'excés de populisme i d'anticlericalisme emocional. No sap com dir-li al seu limitat cercle de lectors que està convençut que si tots els ateus haguessin llegit al filòsof prussià ja faria temps que Déu hauria mort. També voldria culpar a l'esquerra per la seva obtussitat, ja que no llegeix Nietschze per la simple raó que el partit Nazi el va utilitzar.

El primer punt en què s'encalla és en el moment de dir deficients mentals als creients i relacionar-ho amb la felicitat que va viure al llegir que Nietszche havia arribat a la mateixa conclusió. El filòsof anava més enllà i considerava el món un manicomi a causa de les idees cristianes, el blogger s'adona aleshores que, si es compara, ell és un ateu condescendent i no està disposat a ser-ho, així que fa seva la idea de considerar que en l'època moderna ja hi ha suficient coneixement per anomenar mentiders a bisbes i capellans, tots ells gent d'estudis i que només mentint-se a ells mateixos poden acabar enganyant a la resta de la societat. Tampoc pot perdonar que "el cristianisme menteixi sense cap voluntat santa", que totes les mentides tenen "finalitats dolentes: enverinament, calúmnia, negació de la vida, menyspreu al cos, degradació i auto-deshonra de l'home pel concepte del pecat". En l'època actual no es pot perdonar intel·lectualment a ningú que cregui encara en la idea d'un Déu que no ha fet mai res per demostrar-se i se l'ha d'acusar de mentider o neci.

"Tot el d'allà". Foto: Vicente Escudero

 Pel simple fet d'acabar el paràgraf parlant de la divinitat es veu obligat a continuar l'escrit per aquest punt i un altre cop una nova muntanya, és llavors quan es lamenta de la falta d'entrenament, és en aquest segon escull en el qual no pot perdonar als seus professors no ser més atrevits, a no tractar més el tema i no voler-hi aprofundir per por a no saber sortir guanyadors de tal debat intel·lectual. Aquí s'atura i memoritza "quan siguis professor, no vulguis guanyar sempre els debats de classe, accepta que tindràs alumnes més intel·ligents que tu", ho apunta a la llista que ell anomena "fes el contrari del que van fer amb tu". Un cop fet aquest incís, continua bregant amb la idea de Déu i recorda com Nietszche explica el déu cristià com el de la "negació de la vida", com el que nega "tot el d'aquí" i en col·loca al seu lloc "tot el d'allà".

 De fons sona aquell cantant-actor californià que sempre va amb barret i que podria ser el seu avi, la cançó va de fugides endavant i malgrat que al principi sembla que l'incita a deixar una vegada més la redacció del text, en l'últim moment la cançó fa un gir i l'encoratja a acabar-lo; però ha de marxar a treballar, ja l'acabarà l'endemà.