L'escriptura, l'odi i la Democràcia són tres conceptes que s'entrecreuen més del que podia semblar. L'escriptura, malgrat la irrupció dels mitjans audiovisuals, continua sent el principal canal de transmissió de la cultura i el coneixement. Cultura i coneixements que hauríem d'encarar a combatre l'odi i millorar la Democràcia. O una Democràcia que es val de la cultura i el coneixement, transmesos per l'escriptura, per apaivagar l'odi.
El problema el trobem quan utilitzant els mecanismes d'una Democràcia sistèmicament en crisis es prenen mesures que provenen de l'odi. Exemples en un país de trista història com és Espanya en sobren: el cas Garzón, tant per les trames anticorrupció com pels casos de les tortures; o les del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya i la immersió lingüística. Això sense parar-s'hi gaire a pensar.
En moments com aquests o qualsevol dels que ens brinda aquesta magnífica i esgarrifadora crisis que estem vivint, a la societat civil només li queda carregar-se de raons per combatre i fer millorar unes institucions, pretesament democràtiques, conduïdes per l'odi. El mateix es podria dir quan aquest odi no està en les institucions, únicament, sinó que també prové de la societat, com en els casos dels partits xenòfobs.
Aquí és quan arriba la responsabilitat de qui transmet el coneixement, perquè si l'odi latent en cadascú és atiat des de l'escriptura, malament anem. Aquell qui explica té l'obligació de procurar que l'odi no es trobi en l'origen, en l'objectiu ni en els raonaments del seu missatge. Virginia Wolf deia que les dones no podrien ser tan bones escriptores com els homes fins que no deixessin de banda l'odi que han carregat durant tants anys per haver estat un gènere menystingut i oprimit.
La feminista britànica posava l'exemple de Jane Austin i la seva novel·la "Orgull i prejudici", jo posaré l'exemple dels altermundistes. Gran parts dels seus llibres estan fonamentats en una oposició frontal al capitalisme que aviat es converteix en odi a tot el que això representa. No seré jo qui defensi l'ultraliberalisme i el pensament únic sorgit del Consens de Washington, però si basen les seves tesis en l'axioma "el capitalisme és dolent" perden molts matisos necessaris per elaborar uns raonaments molt més profunds que canviïn la manera com la societat entén el seu missatge. Deixant-se portar per l'odi eviten que les seves idees puguin passar de creure desitjables per gran part de la societat; a creure's realitzables, que al cap i a la fi és el que pretenen escrivint els seus pensaments.
En aquest sentit, Virginia Wolf, Joseph Stiglitz i Muhamad Yunus són exemples a seguir i, inclòs afegiria, Jordi Évole. Davant l'altaveu i el constant bombardeig d'idees del pensament únic només valen l'excel·lència i la voluntat de ser comprès per tothom, alhora que s'intenta convèncer a qualsevol sector de la societat. En aquest punt, una actitud radicalment Democràtica que accepta la discrepància com una qüestió, pràcticament, necessària per avançar ajudaria als altermundistes a estendre les seves idees. Entre moltes altres raons, perquè intentar convèncer a algú que s'ha enriquit gràcies al capitalisme des de l'axioma "el capitalisme és dolent" no només és inútil, sinó que, a més a més, és estúpid.
Torno de nou.
ResponEliminaPorto molt temps donant-li voltes a la idea del que jo dic “crisi de les institucions”. Penso que ja no es tracta d’aquell polític corrupte que només posa en evidència la seva persona, sinó que el descrèdit ha arribat fins a impregnar-se en les pròpies institucions. Les institucions del nostre país estan en crisi. La població no hi creu i fins i tot en desconfia! Realment em pregunto la viabilitat d’una societat que no creu en les seves institucions i les respostes són molt pessimistes (tan tristes com un cafè de la plaça cívica). Però després penso, ei, tenim un sistema molt “garantista”. El què passa, però és que si bé les institucions de funcionament i el que podríem dir “fiscalització” formen part d’aquest ordenament “garantista”, les persones a càrrec, no. Són els col•legues de l’executiu (crec que la separació de poders mai ha existit). Cosa que posa en evidència una altra institució (en el sentit abstracte de la paraula) de la que ja havíem parlat, la democràcia representativa de partits. I amb el temps, et dono tota la raó al respecte.
En segon lloc, el meu professor de constitucional sempre em renya perquè sóc una incendiària i en cada text que faig he de criticar el neoliberalisme i el darwinisme social. Aquest semestre m’ha ensenyat a admirar la feina d’il•lustres lliberals. M’ha costat força, i no ho he aconseguit. De fet la part positiva que vaig trobar en aprendre dels lliberals, és aquesta que has sabut explicar tan bé. Ho dic de debò, sense ensabonar. Però portava temps pensant-hi i just avui m’he adonat que en realitat, era això el pensava. Ara em sento estúpida...
He tardat en tornar i pensaràs que et contesto una cosa totalment diferent a la que pretenies transmetre. En tot cas, ja he dit que sóc una incendiària i pel que fa als mitjans de premsa escrita, encara més. I comptant que és possible que algun periodista es doni per al•ludit, he decidit prescindir-ne.
Fins aviat!