Lliçons del passat

El procés d’independència de les colònies espanyoles al segle XIX

Francisco de Miranda

Al segle XIX l’Espanya peninsular estava en un permanent estat de guerra civil entre monàrquics i liberals, a això se li ha de sumar un important retard en estructura econòmica i social. La única llum es trobava a les colònies americanes que eren espoliades sense escrúpols ni compensacions.

A la població americana; dividida entre: hisendats, criolls, mulats, indígenes i negres (esclaus); s’havia anat filtrant un sentiment d’injustícia. Malgrat tot, encara es mostraven conciliadors i només demanaven més autonomia per poder aconseguir ser el far que guiï una Espanya a la deriva. Tot i així, a començament de segle ja es van viure algunes revoltes premonitòries.

Van anar passant els anys i tot seguia igual, inclòs es van viure moments d’esperança amb la Constitució de Cadis i els valors il·lustrats; però el resultat va ser el mateix i l’aigua s’acostava als marges. L’espoli continuava, les injustícies es feien presents sovint i, a sobre, els que reclamaven més autonomia per arreglar una relació corcada (però que no volien deixar) eren vilipendiats i tractats de secessionistes.

Agustín de Iturbide

L’olla va anar bullint i al cap de pocs anys i moltes decepcions l’aigua va vessar. Els que parlaven d’autogovern van començar a parlar d’estats i es va viure una onada d’independències que van deixar l’Imperi espanyol només amb Cuba i Filipines que acabaria perdent en circumstàncies similars a finals de segle.

La veritat és que la independència d’aquests països no va ser positiva inicialment (tampoc pitjor) i, en molts casos, encara es pot dubtar del seu dret a l’autodeterminació. Però sóc la única persona que se li fa familiar aquesta situació de fa gairebé dos segles?

Una vegada més, Espanya no té memòria