On van les acampades

Davant de la incapacitat dels opinòlegs i periodistes habituals per explicar les acampades, crec necessari i essencial que siguem els mateixos acampats qui les expliquem: així que aquesta és la meva opinió. És personal i intransferible, no tinc ni idea si és majoritària ni encertada, només que l'he extret de les experiències que he anat visquent a la Plaça del Poble.

Després d'una setmana acampat, de participar a les activitats, d'escoltar i votar a les assamblees resulta difícil escalar les muntanyes més altes que mai ningú no ha escalat per tenir una bona perspectiva tal i com deia Nietszche, però s'ha d'intentar.

Des de dalt la panoràmica és preciosa. Es poden veure milers de persones agafant el que és seu, disfrutant del seu dret a participar. Es poden distingir les tribus urbanes, que ha creat aquest gran sistema, acte seguit es veu com es mesclen, col·laboren i obliden allò que els ha dut a buscar diferenciar-se per trobar allò que els uneix.

De totes maneres, està d'acord amb Nietszche no és raó suficient per no fer l'anàlisi també des de l'arena. On a vegades costa diferenciar els gladiadors de les feres, però on sí és fàcil identificar el Cèsar que dictarà la pena capital als gladiadors. En el cas de Terrassa, escenificant la indiferència de l'emperador per sentenciar a mort amb la passivitat d'un ajuntament "socialista" i "roig" que no mostra cap voluntat d'escoltar, i menys d'assumir, les peticions d'un poble indignat que busca solucions en un debat que ells no s'havien atrevit a encetar per no sortir-ne escaldats.

Com ja he dit, costa diferenciar els bons dels dolents. No tothom qui intervé té coses a dir, ja que part de les paraules que s'hi senten estan faltades de rigor i de correcció lingüística (cosa que, al meu parer, molesta bastant). A més es comencen a notar signes de cansament i enfrontaments personals entre la gent que s'ocupa de l'administració del dia a dia del camp.

Això és quelcom negatiu? Doncs òbviament no, a la Plaça del poble hi cap tothom. Els que hi hem anat som humans i no som ni millors ni pitjors que la gent que no ha vingut. Per tant, parlarem malament perquè així és com ens han ensenyat a les escoles, ens discutirem perquè som humans, s'hi fumen porros perquè la gent a casa seva fuma porros (i no només els grenyuts). Tot aquestes qüestions humanes no poden podrir l'olor d'esperança que es respira observant des de dalt a la muntanya. És aquest perfum el que ha de continuar contagiant l'arena perquè aquesta entengui que les ficades de pota que fem en les nostres anàlisis són una raó per continuar formant-nos en una democràcia de la que fins ara només n'havíem sentit a parlar.

Cap on van les acampades? És impossible de dir i aquesta és la raó per la qual han de seguir (el cansanci de l'administració és una prova de que no es faran indefinides i, per tant, no s'enquistaran a la societat). Les acampades com impuls han de continuar donant força a les comissions fins que aquestes tinguin prouta inèrcia per caminar soles amb uns objectius destinats a transformar la societat, però també a les eleccions generals de l'any que ve.

Per aconseguir això s'ha de buscar un final apoteòsic que, tal i com es parlava diumenge passat a l'assamblea de Terrassa, tindria la seva data ideal a l'11 de juny amb les investidures dels nous alcaldes. Amb una gran festa popular al llarg del dia i amb l'entrega de les peticions de cada Assamblea al seu respectiu alcalde o alcaldessa.