Perdoneu, però algú ho havia de dir! III

I hi ha coses que fa molt temps que ja estan dites (fins i tot segles):

"Pobra gent miserable, pobles insensats, nacions que persistiu en el vostre mal i continueu cegues davant del vostre bé. Deixeu que s'emportin, davant dels vostres ulls, el més preciós i clar del què teniu, que saquegin els vostres camps, que robin de les vostres cases vells mobles que veu heredar dels vostres antepassats. Viviu de tal manera que res en relació a ells us preocupa. Sembla com si rebissiu amb gran felicitat que se us "substregui" la meitat dels vostres béns, de les vostres famílies, de les vostres vides.

I tots aquests mals tràngols, aquestes desgràcies, aquesta ruïna, no us la provoquen enemics, sinó, l'enemic aquell que vosaltres mateixos heu creat, pel que aneu tan ferventment a la guerra i per la grandesa de la qual no dubteu a oferir les vostres vides. Malgrat tot, aquell amo no deixa de tenir dos ulls, dues mans, un cos, tal i com succeeix amb tots els habitants de qualsevol dels nostres pobles. El què el singularitza són els mitjans que vosaltres li entregueu perquè us destrueixi.

D'on treu tots aquells ulls que us espien si no és de vosaltres mateixos? Com podria comptar amb totes aquelles mans que us colpegen si no els hi haguéssiu deixat vosaltres? Els peus amb els que trepitgen els vostres pobles, no són en tot cas, també, els vostres? Té algun poder sobre vosaltres que no provingui de vosaltres mateixos? Com s'atreviria a acosar-vos si no fós amb el vostre consentiment? Quin mal podria fer-vos si no fóssiu els encobridors del lladre que us roba, els còmplices de l'assassí que us mata i els traïdors a vosaltres mateixos?

Sembreu els vostres camps perquè ell els devasti, emmobleu les vostres cases per permetre el pillatge, eduqueu als vostres fills perquè puguin satisfer la seva luxúria, alimenteu als vostres nens perquè, en el millor dels casos, en faci d'ells soldats i els porti a la guerra, a la carniceria, els faci ministres de la seva codícia i executors de les seves venjances. Us preneu molèsties perquè ell pugui relaxar-se en les seves delícies i entregar-se als seus bruts plaers. Accepteu debilitar-vos perquè ell sigui més fort i mantingui la brida més apretada. I de tantes indignitats que les pròpies bèsties no aguantarien si les patissin, podrieu alliberar-vos, si ho intentessiu, ni tan sols això, simplement desitjant-ho.

Decidiu-vos a no servir més i sereu lliures. No us demano que l'empenyeu, que el feu trontollar, sinó només que no el sostingueu. Veureu llavors com, igual que un gran colós que perd la base, s'enfonsa sota els seus peus i es trenca"*

*Étienne De La Boétie(1530-1563), Discrus de la servitud voluntària. La traducció del castellà al català és meva
** Fotos de la pàgina de facebook de l'Acampadabcn